Un republicà diferent

Fa molt, vaig nàixer a la Canonja, poble situat a 6 km de Reus i a 5 de Tarragona, amb 1.400 veïns fins el 1950, en què l'expansió industrial l'abassegà, arribant als 16.000. Segrestat des del 1965 per Tarragona, ara s'ha independitzat amb 6.000 veïns. Entre un bosc de xemeneies, males olors i fums, és un monument a la inconsciència urbanística.

Des de segles, els Marca havien estat agricultors vinaters. Terratinents importants del Tarragonès, les herències dispersaren les propietats i alguns Marca cercaren altres mitjans de vida. El meu besavi va ser administrador d'una gran hisenda de Joan Miret, ministre reial. L'avi i el pare seguiren la tradició familiar: arrendaren i cultivaren finques del general Felip Dolsa, governador militar de Cuba, i del comte de Reus. De primer el meu germà gran i després jo vam ser els últims a abandonar. Ja no queden Marca vinaters.

Entre el 1863 i el 1904, la fil·loxera destruí les vinyes d'Europa. A Espanya hi entrà per Girona i Màlaga el 1877. El ministre Miret organitzà el 1891 una expedició als Estats Units per comprovar si era cert que havien trobat un peu de cep bord resistent al temut insecte i adquirir-ne. El meu besavi, expert en vinyes i home de confiança de Miret, dirigí el grup i l'avi l'acompanyà. En vaixell, de Barcelona a Nova York i amb tren fins a Califòrnia, van comprovar que era cert. Però sols els varen vendre dotze plantes. Planejaren un robatori i de nit se n'emportaren un miler del viver de Sant Diego. Per no ser detinguts, usaren mules, diligències i carros fins arribar al cap d'un mes i mig a Houston, a 1.800 km, on van embarcar rumb a Barcelona. Cultivats i multiplicats els ceps, es repoblaren totes les vinyes de l'Estat. Del robatori no se'n parlà: el ministre vestí l'odissea i se n'oblidà.

En una finca ran del poble, on el meu pare i cultivava fruiters, verdures i llegums, un corpulent garrofer centenari feia d'aixopluc dels vells que s'aplegaven per parlar de la salut i explicar històries. A migdia, en sortir d'escola, alguns dies li portava el dinar i dinava amb ell, sota el garrofer. Era un home llegit, sobretot d'història, literatura i agricultura. Havent dinat, m'explicava històries i anècdotes de la família. Bon republicà, enaltia les dues dissortades repúbliques. Una arenga em va quedar gravada. Va dir així: “Mira fill: saps que soc republicà de soca-rel. Per a un país demòcrata que aspiri a la llibertat, la república és el millor govern. Els republicans no tenim sort i el dictador Franco ens té gairebé segrestats. Es diu que restaurarà la monarquia. Ep! Ho he de dir! Tot i ser republicà, tinc un gran respecte per la monarquia”. Aquí vaig perdre el fil. Continuà: “Ara bé, els pagesos, quan vam viure millor i teníem un duro, va ser amb la dictadura de Primo de Rivera. Treball i pau, ordre i respecte, carreteres i ferrocarrils, els productes del camp a bon preu...” Vaig quedar desorientat: República? Monarquia? Dictadura? A l'escola, el mestre enlloc d'aclarir-m'ho es posà a riure en explicar-li-ho. En realitat, els Marca eren diferents!