Jutges per a la història; “aptes en català”
La creació del Tribunal de Cassació de Catalunya, el 1934, va suposar un ferm intent de normalització del català als jutjats
Per obtenir plaça al tribunal era necessari demostrar en un examen el domini de la llengua pròpia del país
Actualment, conèixer les llengües cooficials a l'Estat no és obligatori per poder exercir de jutge
cada any l'Auditori de Barcelona s'omple per l'acte de lliurament dels despatxos als jutges sorgits de l'Escola Judicial. És norma que l'acte el clogui el rei d'Espanya, Joan Carles I, amb un discurs en què de manera recurrent alliçona els nous membres de la carrera judicial sobre la necessitat d'exercir el càrrec des de la proximitat al ciutadà. Poques coses hi ha millors per ser proper a un ciutadà que tenir un coneixement ple de la llengua amb què aquest s'expressa. A la justícia, però, aquesta obvietat passa desapercebuda i, tot i les bones paraules, la qüestió lingüística és encara la gran assignatura pendent. La llei només obliga els jutges a conèixer el castellà i deixa el català en un lloc de segona, marginal. Que siguin competents en la resta de llengües de l'Estat és una simple opció personal que molt pocs jutges exerceixen.
Hi va haver un temps, però, que els jutges van estar obligats a demostrar davant un tribunal que
tenien un ple domini del català. D'això ja fa més de 75 anys, i va ser en plena República i durant el lustre
en què va estar actiu el Tribunal
de Cassació de Catalunya. Cal bussejar en l'arxiu judicial de Barcelona per trobar les traces d'aquest fet
excepcional i els expedients dels únics jutges que han hagut de passar examen per acreditar el coneixement de la llengua del país. I
no tots el superaven.
El Tribunal de Cassació va funcionar com a màxima instància judicial de Catalunya entre el 1934 i la fi de la Guerra Civil. L'última sentència coneguda data del 13 de gener de 1939, quan les tropes de Franco ja havien posat la proa a una Barcelona derrotada. Per elegir els magistrats que en van formar part es va organitzar un sistema d'exàmens en què els opositors havien de preparar-se un temari de dret civil català. La prova es completava amb un doble exercici lingüístic en què els jutges havien de traduir un document del català al castellà i, després, havien d'executar una traducció del castellà al català. Era en aquest últim exercici on els menys competents en la llengua fallaven i eren
declarats no aptes.
L'arxiu judicial conserva diversos dels expedients d'exàmens dels magistrats que van passar la prova entre els anys 1935 i 1936. Dels vuit dossiers consultables, i que ha estudiat aquest diari, tres van acabar amb l'opositor suspès. Els jutges
que no van poder demostrar la seva aptitud lingüística van ser Federico Enjuto, de l'Audiència de Barcelona, i Josep Maria Olmedo i Manuel Isern, de l'Audiència de Lleida.
La llei que va crear el Tribunal de Cassació va preveure que l'organisme tindria com a doble llengua oficial el català i el castellà, en igualtat de condicions. No va ser l'únic avenç significatiu en matèria de normalització durant el govern de la Generalitat republicana. Un decret de l'any 1936 va imposar l'obligatorietat en els jutges d'acreditar el coneixement del català en un marge de temps de tres mesos.
El parèntesi positiu republicà va morir sepultat pel llarg hivern del franquisme, i la primavera que va venir 40 anys més tard va fer florir moltes coses, però no precisament la normalització lingüística als jutjats. Aquesta setmana mateix, per exemple, el BOE ha publicat la llista dels jutges competents en català i valencià –perquè se'ls reconegui el mèrit en cas de concurs– donant-los tracte de llengua diferent una vegada més. Tot suma, o tot resta, perquè el català al jutjat estigui en plena retirada, com les tropes de la República el gener del 1939.
