Tocar el menjar amb les mans

La flor del cirerer, al Japó, representa la fugacitat de la bellesa; de la mateixa manera, representa que la bellesa, tot i que fugaç, torna. La cultura japonesa ha reflexionat molt sobre la importància de deixar anar les coses quan són belles, ens explica la importància del desaferrament que ens fa lliures, de la llibertat també del desig. Són lliçons, algunes d'elles, del budisme, i molt fàcilment aplicables a la vida. Sortosament per a unes coses i malauradament per a d'altres, la cultura japonesa s'ha mantingut aliena en la mesura del possible a les invasions bàrbares occidentals durant molt de temps, i per això la seva cultura s'ha anat destil·lant al llarg dels segles fins a ser una de les més pures. Un exemple del budisme aplicat a la gastronomia: diu la cuina japonesa tradicional que s'ha de tenir cura de cada gra d'arròs, que s'ha de cuinar lentament mantenint l'atenció plena en cada un dels gestos. S'ha de tenir molta cura, també, dels recipients on es serveix el menjar: el bol de fang o de porcellana on es serveix ha estat fet per un artesà que mereix tot el respecte, i el respecte es percep en la manera com es tracta l'objecte resultant de l'artesania. Tot a la cultura japonesa tradicional està mediatitzada per rituals que alenteixen el ritme de la vida però que ajuden a prendre consciència que la vida, com la bellesa, és fugissera.

A l'altre extrem, MacDonald's. S'ha repetit fins a la sacietat: MacDonald's com a símbol de la globalització. És la sublimació de la manera com el capitalisme s'exporta violentament a si mateix proposant un model de vida homogeneïtzador només en les formes. A tot arreu hi ha un MacDonald's per recordar-nos que viatjar és sempre viatjar dins del món, que escapar ja no és possible. MacDonald's ha aconseguit allò que els més engrescats amb l'esperanto ni tan sols havien somniat aconseguir: un llenguatge comú que a més parli d'universos comuns.

Per això cal escoltar què diu Barcelona sobre això. Aquesta imposició de l'American way of life ha trobat resistència pacífica en forma d'una resignació relativa: la globalització és imparable, així que més val adaptar-s'hi. Però això no impedeix que cadascú pugui triar què es queda. A les antípodes del menjar ràpid i descuidat hi ha la lentitud i el ritual del menjar japonès, que ha proliferat molt en els últims anys a Barcelona. Potser serà com allò que dèiem de la bellesa dels cirerers, que tot just floreix i ja s'està pansint, de tan efímera. Potser és només una moda, vull dir, o potser és una declaració d'intencions: el concepte de sappari (clar, lleuger, simple, ordenat) ens permet tornar a llocs on potser no hem estat mai, almenys no en aquesta vida. Alguna cosa hi ha en la tradició gastronòmica japonesa que atrapa el barceloní en una xarxa fina i delicada, lluny de la malla greixosa en què ens atrapa el MacDonald's. Potser perquè ha estat declarada –la cuina japonesa– com la més sana del món, perquè és hipocalòrica i fa de les persones que la prenen les persones més longeves. Potser és per la netedat en les formes, aquells artesans del sushi que toquen el peix i acaronen l'arròs amb les mans sense que això sigui vist com una manca d'higiene, perquè tot en la cuina japonesa és clar i net.

L'artesania pacient i antiga, també, de l'il·lustrador que davant d'un restaurant japonès signava llibres per Sant Jordi als més petits: “Dibuixa'm una princesa”, “No, de princeses no en sé dibuixar”, “Doncs un gat”, “D'acord, un gat sí”, tan lluny de la signatura fast food dels autors mediàtics.