“Heureux qui comme Ulysse...”

Fa molts, molts anys, quan Catalunya era encara molt petita, va córrer sota el paraigües de França perquè la salvés d'Espanya: “Un petit coin de paradis contre un coin de parapluie, je ne perdais pas au change, pardis”, que diu la cançó de Brassens, de qui per cert beuen molt els cantautors que més ens agraden. Eren els volts de 1640, i el rei espanyol, Felip IV, havia delegat tot el poder en el comte duc d'Olivares. Aquest privat va entestar-se a recuperar l'hegemonia espanyola que es perdia amb l'arribada dels Àustries Menors, i ordenà la formació d'una Unió d'Armes, un exèrcit que agrupés membres de tot l'imperi espanyol, i així lluitar a la guerra dels Trenta Anys contra França. Catalunya, empobrida, es nega a formar part d'aquesta Unió d'Armes, i Olivares castiga els pagesos catalans obligant-los a allotjar una part de l'exèrcit espanyol. Així les coses, Catalunya pica a la porta de França i França la convida a passar: Catalunya, durant un temps molt breu, va ser francesa. Després no va servir de res, i la broma es va acabar amb el tractat dels Pirineus, és a dir, la pèrdua de la Catalunya Nord, que va passar a ser territori francès. “Oh companyia! Oh deslliurant presó!”, que diu Joan Maragall. Una mica més endavant, cap als volts de 1714, Catalunya va enfrontar-se a França a la guerra de Successió perquè no volia tenir com a rei l'absolutista Felip V. Tampoc no li va servir de massa: després d'un setge heroic, les tropes borbòniques van acabar entrant a Barcelona l'onze de setembre, cosa que ens permet demostrar com som, de rarets, els catalans, que tenim la celebració d'una derrota com a diada nacional.

Sigui com sigui, Catalunya i França s'han relacionat estretament durant la història, una relació passional que ens ha portat a ser, de vegades, estranys companys de llit. Últimament, però, sembla que Barcelona s'ha desacomplexat i és capaç de mirar d'igual a igual la cultura francesa. De fet, Barcelona entén que la necessita com a part de la seva identitat. La llibreria Jaimes, per exemple, quan va obrir ara fa setanta anys existia sota l'estela del Lycée Français; la dictadura franquista, i part de la societat barcelonina també, la mirava amb recança perquè importava, per exemple, llibres sobre biologia i anatomia: la pornografia i el dimoni tot en un, pel règim. Però quan l'escola va desplaçar-se, Jaimes va saber desenvolupar una personalitat pròpia. Totes les novetats franceses, a més de bon gènere de fons de les millors editorials francòfones, es troben a Jaimes. No fa l'olor de rovellat del ferro de les botiguetes de la rive gauche del Sena a París, i tot indica que haurà de moure's del seu emplaçament de passeig de Gràcia perquè no podrà aguantar l'envestida dels preus de lloguer, però Jaimes ha de seguir existint perquè és part del codi genètic de Barcelona, capital d'un país com Catalunya que no s'entén sense la relació amb França.

Cal, també, recordar el pes del nexe per antonomàsia entre Barcelona i França: l'Institut Français de Barcelone, un espai cultural de gran envergadura i molt actiu, on la cultura francesa s'obre als barcelonins a través de cursos i exàmens, sí, però també de cinema i conferències (recordo amb especial interès el cicle calidoscòpic sobre Marguerite Duras i el cinema contemporani, o la trobada amb Stéphane Hessel, autor d'Indignez-vous!, l'assaig que ha inspirat part del moviment dels “indignats”). I tot això de franc. “Un petit coin de paradis contre un coin de parapluie, je ne perdais pas au change, pardis”. No, no perdem pas en el canvi, no.