La festa no és pas cap luxe

És la festa un luxe o una necessitat? Corre el perill que algú la vulgui polititzar? Es va rejovenint? La seva infantilització fa que ens arrisquem a banalitzar-la? Fins quan les institucions públiques podran fer-se càrrec de la majoria de despeses de la festa? Són, només, algunes de les preguntes inquietants que es van formular durant la molt interessant taula rodona La festa, una necessitat o un luxe?, que va aplegar, el 16 de juny, a l'arxiu històric de Reus, ponents de la categoria de Joan Roig (Setmana Medieval de Montblanc), Jordi Bertran (gestor cultural), Antoni Veciana (el Bou de Reus) i Marc Navarro (IMAC). Interessant perquè, un cop més, cal ben escoltar la gent que treballa la festa per comprovar que tot costa molt d'esforç i, sobretot, perquè quedi clar que sempre està tot per fer, que les coses no les regalen i no són tan fàcils i senzilles d'organitzar com sembla. Comencem.

I és clar que no és cap luxe, la festa, fins i tot “és malèvol” que algú s'ho plantegi, segons Veciana. Així, doncs, cal concloure que la festa és una necessitat per a un poble pel que té “de cohesió social, de bon veïnatge i de col·laboració entre entitats”, va dir Navarro amb l'aquiescència de tothom. Fins i tot, la festa “subvenciona” altres activitats, com és el cas de la Setmana Medieval de Montblanc, va explicar Roig, una festa promoguda per la societat civil i sense estructura professional però que permet que els diners que es facturen en les múltiples activitats que organitza acabin revertint a les arques de les entitats (els Torraires de Montblanc tenen un casalot que ja el voldrien moltes altres colles castelleres). La festa és bona per al cos, la ment i la butxaca, doncs, fet, però, que no evita que corri alguns perills. Quins? Aquí Bertran va ser contundent: que se la vulgui apropiar un color polític quan la festa “s'ha de despolititzar al màxim”; que amb la moda de fer un seguici festiu petit “es desnaturalitzin els elements grans, que són els essencials”; o el voler aconseguir “el més difícil cada dia”, una pràctica que assola, per exemple, els castellers quan en disciplines que li és més pròpia, com el circ, ja ha quedat passat de moda. I la pela? La festa necessita diners però també n'atreu molts, és font de riquesa per a molts sectors. Només un exemple. La creació de la botiga de la festa major de Reus va costar 30.000 euros amb l'esperança de recuperar els diners en dos anys. Sorpresa! Al primer any, ja s'havien fet les paus. Ara bé, ja es hora que es facin uns bons estudis sobre l'impacte econòmic que suposen les grans festes majors, com és la de Reus, perquè tothom quedi ben tranquil i la festa no pugui donar pàbul al populisme de l'electoralisme més barat i groller. Però, també, perquè quedi clar si són sostenibles aquests models, i fins quan. Les falles les paguem majoritàriament les entitats falleres, insistia Bertran. Seria possible això aquí? Caldrà cosir anuncis de patrocinadors als vestits dels diables? O passar el plateret quan acabin d'actuar per recollir la voluntat? Esperem que no s'arribi a aquests extrems. Però el debat és viu. I la reflexió de l'altra dia va ser de la bona.