Sant Sist i sant Thou

Arribant al Congost els vehicles transiten amb prudència, conscients que l'embull de carreteres que tenen entrada o sortida precisament en aquell punt, aconsella d'afluixar la marxa i deixar de mirar a la dreta i l'esquerra i guaitar a davant i a darrere... En uns quants metres hi ha tantes cruïlles, que és convenient no equivocar-se. No seríeu el primer que es troba en plena carretera de Banyoles, o a la variant de Girona sense pretendre-ho! Ni tampoc el primer que trompeja un altre vehicle per un error de conducció.

Poca gent –si s'ha de jutjar per l'estat d'abandó– sap que en aquell mateix enclavament per on passen tan sovint, i a distància ben escassa de les calçades del trànsit, existeix un indret salvatge, capaç de transformar de cop l'entorn urbà en gairebé una autèntica selva. A mà dreta de la carretera segons es va cap a Celrà, la muntanya del Congost cau de dret sobre el pla, i semblaria totalment inexpugnable. Però en una raconada s'obre un camí fressat, difícil de descobrir per qui no n'és sabedor. Es tracta d'un frondosíssim bosc d'acàcies, pinedes, falgueres i tota mena d'herbes i plantes de sotabosc, com ara conillets, malves, ortiga blanca, corniol, jonça i tantes d'altres. És un espai obac, on difícilment arriben els rajos solars, i així la humitat hi és espessa i costa d'obrir-se pas pel mig d'una naturalesa exuberant. El soroll dels vehicles, a poc a poc, es va diluint...

I, allà, a la clariana, s'hi observa una fornícula amb dues imatges esculpides en pedra. Podem endevinar que es tracta de dos sants, perquè porten aurèola. Sorprèn al caminant que en un lloc tan ignorat, apareguin aquestes dues imatges. Però no descobrim res: es tracta de sant Sixt (o Sist) i sant Hou (o Thou), patrons de Celrà, dels que en el present mes se celebrava la festa. La llegenda situa a Girona la història dels dos màrtirs, que pretesament hi varen ser degollats, per ordre de Rufí el dia 24 de març de l'any 303, els cossos dels quals van ser enterrats en un lloc desconegut. A partir d'aquí la imaginació es desferma, i tothom hi ha dit la seva. Fins i tot estan batejats en castellà com a Sixto i Teobaldo. Sembla que en el segle XIII (quan ja havien passat mil anys) un pagès va entrellucar unes misterioses llums en un bardissar vora el camí. Va desbrossar el lloc i aparegueren les restes ignorades dels sants màrtirs. D'ençà de llavors que, a Celrà –localitat tan propera a Girona com ignorada–, els veneren com a patrons, i els han dedicat poemes, estudis i pregons de festa major. Les seves relíquies, però, desapareixerien, com tantes d'altres, durant la Guerra Civil.

Hi ha qui diu que «Sant Sixt és una cristianització d'anteriors divinitats paganes relacionades amb la pagesia, ja que en aquesta època de primera germinació de les llavors és quan els conreus són més fràgils i quan els avantpassats feien ritus a les divinitats protectores...» Per uns urbanites com ara nosaltres, el sender –que puja fins el castell de Sant Miquel, en un entorn salvatge–, les imatges i la llegenda tenen un encís extraordinari. I no ens cal cercar-hi certeses impossibles!