Silla en festes i adéu siau
SENSE EMBUTS NI MENTIDES
Com a poqueta nit la plaça s'anima molt i encara més, si hi ha algun espectacle, el col·lectiu anem una mica descoordinats, però intentant continuar sent eficaços, entre la marabunta, per la importància de les informacions que ens arriben i les diverses opinions que es manifesten al respecte. Les mesures d'economia que va adoptant l'ajuntament, en general són ben rebudes, si no afecten al personal en general, llevat d'alguns casos. De moment sabem que hi ha retallades de despeses absurdes del programa de festes heretat de l'anterior govern baixaulista, com un cantant Tenorio, que costava 16.000 euros. Ja veurem les ranxaes dels dies de bous i de la casa del Figuero, diu Toni, una mica incrèdul; que diguen també el que costen els bous, reclama Maria, molt indignada. Per què no retallen quatre dies el programa taurí i estalviaran una pasta?, proposa Àngel. És que l'alcalde és molt torero, i Prieto viu d'això, perquè és diputat de bous, confirma Núria.
A mida que van sabent-se coses de l'anterior govern, es va fent més urgent que el veïnat sàpiga la veritat. Per exemple, que Baixauli gastava una mitjana de 600 euros al mes de telèfon mòbil, amb algun mes de vora 1.000. Això la gent ha de saber-ho, diu algú. Doncs, és fàcil de controlar, perquè hi ha les factures on queden reflectides les telefonades de cada regidor, i seria curiós saber on cridava l'alcalde. Preguntat Pitarch, que com sempre escolta i mou el cap, diu que quan ell era alcalde, solia gastar una mitjana de 100 euros i que aquesta era la quantitat que havien acordat per a tots els regidors, encara que algú se'n passava, però moderadament.
La prudència amb què actua l'equip de govern, doncs, no acaba de convèncer, perquè van passant els dies, i d'ací no res els mesos, i algunes coses de gran calibre, com els sous extraordinaris i els contractes digitals (a dit) continuen sense resoldre's. És el cas del supergerent i la seua adjunta, de l'arquitecte de pega i el seu equip, etc. Però el que convenç menys és que els populars parlen tant del dèficit de caixa que han heretat, i no diguen res dels diners que ens deuen la Generalitat i la Diputació. Ací molt de Natxo i d'Isidro, però la pela que ens deuen és la pela, diu com sempre el més descarat, que és l'Enric. En efecte, si aquestes institucions transfereixen el que deuen a Silla, el dèficit es pot reduir molt.
Al respecte, es reflexiona sobre l'espectacle interessat que es dóna en tots els pobles on ha hagut un canvi de color polític, perquè aleshores ixen a relluir tots els draps bruts, tothom li tira la culpa a l'anterior govern, i avant. Ara bé, si continua governant el mateix partit, aleshores la cosa canvia i no es parla dels diners que es deuen, ni de la caixa buida. Com des de Picassent a Benetússer sols ha canviat el color polític de Silla, és l'únic poble que ix als diaris pel tema. Perquè deure, tots deuen i estan més pelats que el cul d'una mona, diu Toni molt expressiu, la mateixa Esperanza Aguirre ho va dir, sense saber que tenia el micròfon en marxa: no tengo ni un puto duro! I és que tirar amb pólvora de rei i que pague el poble, això ho saben fer tots, confirma Rosa.
El problema sanitari de la legionel·la, que s'ha detectat a Alcasser i que ja té implicacions a Silla, preocupa. Tothom confia que les autoritats sanitàries estaran fent les coses necessàries i hi posaran remei. També es comenten les pneumònies que han fet ingressar un nombre considerable de veïns a l'hospital. L'hospitalització més sonada ha estat, diu Pitarch, la de l'estellaor, perquè la notícia arribà fins a Punta Cana. Davant la sorpresa de tots, explica que hi havia un grup de gent de Silla, allà al Carib, i entre ells un sots-comandant de la policia municipal de Silla, segurament fora de servei, que s'assabentà per una telefonada, i féu córrer la notícia. És que l'estellaor està al'altura del torero José Tomàs, diu Blasco.
El col·lectiu comença a posar-se més eufòric del que és normal, entre gintònics i cerveses, i es nota tant la influència festera, que no és fàcil mantenir una mica d'ordre i es decideix tancar la paradeta fins que passe l'estiu. Jo ja veuré que faig, perquè estic pendent que em donen una escola, diu Josep. Jo tinc un contracte a la vista i possiblement me'n vaja a Portugal, diu Judit; “moito obrigado”, ironitza Ximo. Núria se'n torna a Alacant. L'Empar Saragossà continua a Palma. Fran se'n va a fer un màster a Barcelona... Així que aquesta és la darrera crònica, des dels bars de la Plaça, fins que passe l'estiu.