Les Santes i l'embriaguesa

L'any passat, la Generalitat va proclamar les Santes de Mataró Festa Patrimonial d'Interès Nacional. Un reconeixement merescut per a una festa major que ha assolit el prestigi a partir de la feina entusiasta de molts voluntaris. A principis dels setanta, un grup de joves –entre els quals hi havia el geganter Joan Fradera, Uanxo, recentment traspassat– va recuperar la festa a partir d'un eslògan afortunat: Les Santes, fem-ne festa major! Fins llavors, consistia en una desmillorada missa de Glòria, un família Robafaves que vivia de la bona voluntat del flabiolaire Quirze Perich, un ball i els focs. Per Santes, Mataró es buidava. Ara no. Però, aquestes Santes, que són reconegudes arreu com una de les millors manifestacions de cultura popular, corren el perill de morir d'èxit. Enguany hi ha hagut més participació que mai i està bé que així sigui. El perill rau en l'augment de seguidors incívics que confonen la festa amb la borratxera permanent. Un acte nocturn com el mític Desvetllament, atrau grups que beuen sense control, llencen llaunes i ampolles, vomiten i pixen sense vergonya. El problema no és el mal que puguin prendre –que també–, sinó el que puguin provocar en una multitud que segueix la festa de manera entusiasta i cívica. Confondre l'embriaguesa, les empentes i el perill amb passar-s'ho bé, és un error que un dia podem pagar molt car tots plegats.