A la recerca del tresor

Fins fa només onze anys, els Estats Units impedien, gràcies a un premeditat error de càlcul dels seus satèl·lits, que els navegadors GPS comuns poguessin localitzar punts geogràfics amb un mínim de precisió. Era una manera sui generis de protegir el país de possibles atacs exteriors.

El president Bill Clinton, però, va derogar aquella norma l'1 de maig del 2000 i, només tres dies després, David Ulmer, un usuari de GPS d'Oregon, va estrenar la nova legislació, proposant a la resta d'usuaris d'aquest giny que busquessin un tresor que va amagar als voltants de Portland, la seva ciutat, a partir de les coordenades exactes que els va donar. El mateix dia, un usuari ja va trobar l'amagatall i, quatre mesos després, Jeremy Irish va crear el web www.geocaching.com, un portal per a tothom qui vulgui amagar tresors i trobar-ne. Acabava de néixer la geocerca, un joc que s'estima que té més de cinc milions d'adeptes i més d'un milió d'amagatalls arreu del món, 4.665 dels quals a Catalunya.

Francesc Comellas, professor de matemàtica aplicada de la Universitat Politècnica de Catalunya i aficionat a la muntanya, va ser el primer a posar un cache (conegut en català com a geoamagatall) a la península Ibèrica. Ho va fer el febrer del 2001 a Montserrat, encuriosit per un article que havia llegit sobre aquell fenomen incipient als Estats Units.

“El nombre de geocercadors ha crescut molt aquests deu anys –explica Comellas–. Al principi era un fenomen que es practicava molt a la muntanya i ara també hi ha molts geoamagatalls a la ciutat”. La geocerca comença a enganxar cada cop més gent i, avui dia, no és estrany veure individus buscant tresors sota les llambordes de l'exterior d'una catedral o al cim del Puigmal.

“Els llocs més emblemàtics de la zona del Garraf ja estan agafats”, explica Jofre Capdevila, geocercador des de principis d'aquest any, que ja duu trobats entre vint i trenta tresors, molts a prop de Vilanova, la seva ciutat. En aquests mesos, ha trobat de tot: ninotets, daus, contes, CD i altres coses, sempre de poc valor. A canvi, ell hi ha deixat “monedes del món que poden interessar els col·leccionistes”. “La geocerca és una bona manera de conèixer altres ciutats i de fer excursions”, sentencia en Jofre.

Per Susana González, és una manera de motivar les seves filles per anar d'excursió. “Es tracta de caminar amb un objectiu molt atractiu per a les nenes. No busquen un geoamagatall, busquen un tresor i quan el troben ho viuen com una gran fita”. Ella i el seu equip de geocercadors, el Kasper, han trobat coses a llocs tan insòlits com dins d'una cova d'un penya-segat de Begues o a la soca d'un arbre a la fageda d'en Jordà. “Moltes vegades, però, estan ocults entre unes pedres que de seguida es veu que estan col·locades de manera antinatural”, observa la Susana.

Els tresors acostumen a guardar-se en carmanyoles de plàstic (especialment quan s'amaguen a la muntanya) que contenen un llibre perquè els geocercadors s'hi registrin, a banda del tresor. En el cas dels amagatalls urbans, els tresors són necessàriament petits i solen col·locar-se en capses de rodets de fotos o bé embolicats amb cinta aïllant.