Jenifer, el català et necessita

Estat hostil

Tot plegat comporta un guany net de la llengua pròpia de Catalunya que –al parer de Torres– “compensa les mancances de l'evolució lingüística del català”, sotmès a una gran pressió migratòria i, per si no n'hi hagués prou, a l'hostilitat de l'Estat espanyol, tal com es va encarregar de recordar dimecres el conseller de Cultura, Ferran Mascarell.

“La immigració ha fet baixar el percentatge d'ús del català, però no el nombre absolut de parlants”, explica Torres. Això s'explicaria –segons el president de la Societat Catalana de Sociolingüística– perquè “la consciència social que hi ha a Catalunya i l'escola contraresten la uniformització” i perquè cada cop hi ha més parelles, especialment les més joves, que parlen en català als fills amb independència de quina sigui la seva llengua materna.

Aquest és el cas de Jose Luis Ullibarri, un basc castellanoparlant casat amb Laura Rueda, una catalana de Nou Barris, de llengua materna castellana, que parlen en català a la seva filla. “Suposo que vam decidir parlar-li en català perquè vivim a Catalunya i és l'idioma que toca –recorda en Jose Luis–. Si haguéssim estat al País Basc hauria estat el basc”. “El que és clar és que el castellà, visqui on visqui, aprendrà a parlar-lo sense cap problema, ja que és l'idioma que hi ha al carrer (com a mínim a Mollet, on vivim) i el català no tinc gaire clar que l'aprengués si no el parléssim a casa”, argumenta en Jose Luis, que s'ha llançat a parlar en català gràcies a la seva filla.

Una cosa semblant ha passat a Sole Portillo, catalana de família i entorn castellanoparlant, que es va estrenar en això de parlar en català de manera assídua ara fa set anys i escaig, amb el naixement del seu primer fill. “Vam decidir parlar en català amb els fills perquè som a Catalunya i és l'idioma de Catalunya. A més, era una bona manera perquè la Sole es llancés a parlar-lo”, explica Santi Rivas. Bilingüe a casa (utilitzava el català amb la mare i el castellà amb el pare), parla castellà amb la Sole, però tant l'un com l'altre parlen en català amb els tres fills.

Més curiós és el cas de Dolors Costa (de llengua materna catalana) i Luis González (castellana). Es van conèixer parlant en castellà i, a hores d'ara continuen parlant en aquesta llengua, però no sempre. “Fins que vam tenir els nens mai havíem parlat en català entre nosaltres. Ara, però, ho fem sovint: depèn de l'idioma amb què comencem la conversa”, explica la Dolors. Ella parla sempre en català amb els fills. I el seu home? “Crec que sempre en català. Anna, en quin idioma us parla el papa?” “En català”, respon la filla gran. “Habitualment parlo amb els nens en català, que és l'idioma més comú per a ells –confirma en Luis– però si vinc molt girat, els parlo en castellà, que és la llengua que faig servir a la feina”. “De vegades, els nens em fan respostes curtes en castellà”, indica.

Aquest cas és molt il·lustratiu de la complexitat lingüística de Catalunya, on sovint els mateixos catalans no són conscients de quin idioma fan servir amb veïns, companys de feina i, de vegades, fins i tot amb la família.

Canvi d'idioma

Els lingüistes adverteixen que, atesa la desigualtat demogràfica i mediàtica del català respecte del castellà, el fet que els catalanoparlants abaixin la guàrdia en l'ús del seu idioma pot acabar resultant letal per a la llengua pròpia del país. “Jo faig un esforç important a l'hora de parlar en català a la meva filla, però, a mesura que passa el temps i es fa gran, veig que de seguida comença a parlar castellà, fins i tot amb amics catalanoparlants”, lamenta en Jose Luis.

“La clau de la supervivència del català rau en el valor social que tingui la llengua”, indica Torres, que posa com a exemple el prestigi desigual que té el català en els diversos territoris on es parla: “A les illes Balears i al País Valencià el català té un valor social inferior, i això es nota en fets com ara les intervencions en aquest idioma al Parlament. Al de Catalunya, el 99% de les intervencions són en català, mentre que al del País Valencià, la majoria són en castellà. Les Balears estarien al mig. Aquesta actitud lingüística és un reflex del grau de sensibilització que hi ha a la societat”.

El repte més immediat és no cedir a les amenaces contra la immersió lingüística i mantenir el nivell de compromís de la societat catalana amb la seva llengua. I a mitjà termini, integrar a la cultura del país els immigrants arribats els últims anys. De moment, segons el president de la Societat Catalana de Sociolingüística, el 30% o el 40% dels immigrants declaren haver après el català. Un primer pas. El següent, potser serà aconseguir que els nouvinguts es barregin amb els autòctons i tinguin fills que parlin català, com fan els de la choni de Castefa i el català de la ceba.