Més enllà del corredor, l'Euroregió

Han passat gairebé 10 anys de l'acte que l'Institut Ignasi Villalonga organitzà, simultàniament, a les ciutats de Reus i Castelló (març del 2003), en què demanàvem la finalització del tram ferroviari Castelló-Tarragona com a part d'un corredor mediterrani que unia els territoris de Catalunya i el País Valencià i alhora els connectava amb la resta d'Europa. Un eix que ha estat fora dels plans de transport europeu fins aquesta mateixa setmana. Cal felicitar la direcció general de Mobilitat de la Comissió Europea, el comissari de transport Siim Kallas i el seu equip, per aquesta decisió i pel treball que han fet en el sentit de permetre recollir les opinions i al·legacions que institucions com la nostra han realitzat des del 2007, dins dels procés de revisió del Llibre blanc de les infraestructures de la Unió Europea, i dins d'aquest, de la Xarxa Transeuropea de Transports.

Ara, però, cal mirar més enllà del corredor i veure el substrat que l'ha fet possible i que podrà fer-lo rendible, una vegada adoptat el rang d'oficialitat. I aquest substrat no és cap altre que el de l'Euroregió de l'Arc Mediterrani (Euram). A principis dels anys noranta, quan Rafael Ninyoles escrivia el seu El País Valencià a l'eix Mediterrani, es recuperava en el debat acadèmic un fet al qual, si bé havia estat present en anteriors discussions (per exemple al Congrés de Cultura Catalana dels anys 70), no s'havia prestat prou atenció. I és que, efectivament, les relacions econòmiques i empresarials entre Catalunya i el País Valencià, sobretot entre aquestes dues, constituïen alguna cosa més que la relació de veïnatge natural entre dues regions frontereres. Es tractava, i es tracta ara, d'un dels eixos de desenvolupament europeu de més activitat productiva i exportadora. Si ens atenem a la classificació de l'economista nord-americà Richard Florida, expert en l'estudi de les megaregions econòmiques, València i Barcelona, juntament amb Lió, constitueixen l'onzena megaregió en importància del món. Els eufemismes de la Via Augusta, el arco peninsular del este español, han volgut amagar el que era quelcom de major entitat. De fet, de moltíssim més, com detecta Florida. Però, òbviament i com comentàvem al principi, havia estat el món cultural el primer d'adonar-se'n. El que ha hagut de fer el treball i l'esforç de construir un projecte que serveix al món econòmic i empresarial, i que de fet pot donar moltes vies de solució als nostres problemes per encaixar-nos com a una economia regional en el context de l'economia mundialitzada, global. En definitiva, d'això es tracta, les megaregions són entitats que superen els límits marcats pels estats per buscar l'eficiència en la gestió de les seues societats (l'eficiència en l'economia, en la productivitat en el serveis en general) aprofitant els beneficis de la cooperació regional, mitjançant la relació dels seus ports, les seues infraestructures, i tenint en compte la localització geogràfica com l'element fonamental. Que els productes d'entrada o sortida cap a Europa des del País Valencià, passen per Catalunya i que aquesta puga disposar d'una economia i una població amb similituds estructurals al sud, és el que converteix el nostre país en una plataforma regional, en una megaregió si es vol, que encaixa amb aquest nou espai on es juga la partida de les euroregions.