Sort que era una festa

La sobrietat imperant ahir a la Casa Llotja de Mar no sols la traspuaven l'estesa de vestits i corbates de la multitud d'empresaris que van assistir a la suposada celebració del corredor mediterrani. Hi havia la plana major de l'empresariat català: grans constructors, cambres d'aquí i de fora, i a primera fila, Sixte Cambra (president del Port de Barcelona), Salvador Alemany (president d'Abertis i del Cercle d'Economia), Joan Gaspart (president de Turisme de Barcelona) i Manuel Royes (president del Consorci de la Zona Franca), per dir-ne alguns. La primera fila la copaven representants polítics (els consellers Recoder i Mena, l'alcalde de Barcelona Trias, la popular Sánchez Camacho, el socialista Nadal, l'expresident Montilla...) i un deix preelectoral, amb Duran i Lleida (CiU) –molt parlador amb Camacho, al seu costat– i Chacón (PSC).

En l'atmosfera es notava una punta d'escepticisme, de contenció, que les paraules del president Mas i uns aplaudiments estalviadors semblarien ratificar. El ministre de Foment, José Blanco, amb una corbata vintage, va desgranar un discurs espès, bellugant, amb els ditets punxeguts (com la seva mirada), la pantalla de la tauleta electrònica on el duia. Blanco va repetir conceptes com “xarxa mallada”, “mapa de xarxes transeuropees”, “corredors multimodals”, per venir a reiterar que sempre havia somiat amb el corredor mediterrani. La màxima reacció que es va produir en el públic va ser quan un micròfon, accidentalment, va proferir un espetec. Amb gràfics carregats de ratlles que eren xarxes ferroviàries pertot, Blanco semblava un mag traient conillets –o línies de tren– del barret, al gust de cadascú.

Mas l'escoltava taciturn, prenent notes primer, després mirant fixament el públic i en acabat, donant copets amb el bolígraf a la taula. El president de la Generalitat, amb un petit paper amb notes, va començar el discurs amb una broma entre la fumata blanca del corredor ferroviari i el cognom del ministre. Blanco l'escoltava primer amb atenció evident i un somriure dibuixat, per tornar, al cap d'una estona, al seu semblant de mirada afuada. Quan va voler que Blanco l'entengués més, Mas va canviar al castellà per “agrair-li” que “no sempre, però sí en aquests moments” hagués vist aquest corredor com una “prioritat”.

Els gestos entre Blanco i Mas en asseure's i compartint taula havien estat d'una certa fredor. Somriures, els justos, i cordialitat, la necessària. En acabar els respectius discursos, algun breu intercanvi de paraules i assentiment pel que havíem quedat que era una bona notícia. I fins i tot una festa. Un cop es van alçar, el president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Miquel Valls, va semblar amagar l'intent de propiciar una encaixada entre els dos, que no es va arribar a produir.

Mas va acompanyar a la sortida Blanco, que havia anunciat que se n'havia d'anar cap a Sevilla, probablement per portar-hi també la bona nova de l'eix mediterrani. Un cop acomiadat el ministre socialista, el president de la Generalitat es va quedar parlant distesament amb un cercle del PP (Sánchez–Camacho, Jordi Cornet, Jorge Fernández Díaz i Enric Millo). De broma en broma, qui sap si parlaven de com l'haurien d'estendre aquest eix ferroviari.