Llei de culte, un retrocés

Hi ha tres aspectes clau en la modificació feta pel govern a la llei dels centres de culte: un és innecessari, un altre és un error i el tercer és confús.

1. Se suprimeix part de la finalitat de la llei: “Preveure sòl on s'admeti o s'assigni l'ús religiós, d'acord amb les necessitats i la disponibilitat dels municipis.” A l'article 4 s'afegeix que l'obligació (de preveure sòls) “no serà exigible quan no en resulti la necessitat d'implantar nous centres”. I es vol eliminar “els municipis han d'adequar llur planejament urbanístic general al contingut de l'article 4 (previsió urbanística de sòls) en el termini de deu anys”. Pel que fa a la lletra, això no calia. L'article 4 ja diu que la previsió de sòls s'ha de fer d'acord amb les necessitats i disponibilitats dels municipis. I el reglament ja precisa que, en cas que s'exclogui l'ús religiós, haurà de justificar-se amb un informe motivat. És la música o l'esperit de la llei allò que es pretén canviar. Quan es va aprovar, els ajuntaments havien de preveure on podien implantar-se nous centres de culte, ara es dóna a entendre que no cal que ho facin.

La sensació és de retrocés en la garantia dels drets de llibertat religiosa. La Fundació Demcat, de CDC, en l'escrit El govern s'ha equivocat, diu: “Si hom vol deixar clar que des del govern es defensa el pluralisme i la llibertat religiosa, valia la pena no fer aquesta modificació, que té una lectura negativa i rebaixa la capacitat normativa del govern. Catalunya i el seu govern han d'encapçalar la defensa del principi de llibertat, inclosa la religiosa, i no deixar-ho a mans dels ajuntaments.”

2. El govern pretén ampliar a deu anys el termini d'adaptació dels centres ja existents a les condicions bàsiques de seguretat. Però la seguretat és un dret que cal garantir al més aviat possible i el reglament no demana més que extintors i portes grans o bé limitar l'aforament.

3. Hi ha punts poc clars i podrien justificar actuacions discriminatòries, justament allò que la llei evitava. Es vol que l'article 6 digui que el tracte igualitari i no discriminatori en l'ús esporàdic d'equipaments i d'espais públics ha d'atenir-se “al grau d'implantació i d'arrelament en cadascuna de les esglésies i confessions”. Això és una contradicció i capgira la intenció de l'article. Se cediran més espais a qui tingui més implantació o arrelament (és a dir, a qui ja en té més?) O a les confessions que disposen de menys llocs? Aleshores, caldria “atenir-se al grau de necessitat”.

Es pretén que l'article 8 digui que les condicions tècniques i materials dels centres hauran de “tenir en compte les característiques arquitectòniques, culturals, de tradició, històriques i l'impacte sobre els elements artístics”. No s'entén: o és tan obvi que no cal, o es presta a interpretacions que algú ja hi ha donat. Es volen tenir en compte les característiques arquitectòniques dels centres de cada confessió? O es vol preservar una tradició? La tradició catalana a preservar és la tolerància, el respecte i la convivència, l'obertura de ment i l'actitud acollidora. O, si no arribem a tant, hauríem de ser intel·ligents per veure que dificultar la manifestació religiosa de les confessions minoritàries és pitjor.
Toni Cruanyes deia a El Punt Avui: “Els musulmans es veuen obligats [...] a pregar en solars o campaments provisionals que no compleixen unes condicions mínimes de seguretat i higiene. Així s'alimenta més el mite de la mesquita marginal, allunyada del centre urbà i on finalment s'hi va assentant un recel malaltís contra la població local que discrimina els seguidors de l'islam [...] ¿És això el que volem?”. Vam impulsar la llei dels centres de culte per donar un instrument legal als ajuntaments que facilités l'exercici del dret de llibertat religiosa i evités conflictes innecessaris. La llei no solucionava tots els problemes de l'àmbit, però feia un pas endavant. Ara, el govern vol tornar enrere.