Un any per oblidar
Tot i el context de retallades i ajustaments pressupostaris que ha fet créixer l'atur i ha fet sortir al carrer àmplies capes de la societat gironina, CiU ha consolidat el poder amb sengles victòries a les eleccions municipals i generals
Per alguns serà un any per oblidar, per altres un any de victòria, i sinó que ho preguntin a Carles Puigdemont que, després de ser un dels protagonistes de l'onada que el novembre del 2010 va convertir Artur Mas en amo polític de Catalunya i de quatre anys d'una oposició discreta i constant, va saber aprofitar el desgast i les contradiccions d'un tripartit agarrotat per esborrar el nadalisme i tancar una etapa històrica en què Girona ha viscut una vertadera metamorfosi com a ciutat.
Puigdemont com molts altres triomfadors, –la seva coalició, Convergència i Unió, va aconseguir majories absolutes a Figueres, Banyoles, Ripoll i Puigcerdà i va recuperar places com Salt, Roses, Olot, Platja d'Aro– es va trobar entre l'obligació i la devoció. I així, mentre es degradaven les condicions de vida de molts ciutadans atrapats per una crisi que s'enforteix cada dia que passa, des de la responsabilitat propera de l'administració municipal ha apostat per l'austeritat amanida amb certs tocs sobiranistes que han plagut els homes i dones de la CUP i han mortificat els centralistes del Partit Popular; o creat contradiccions entre els socialistes, en teoria federalistes, però encara molestos per una derrota que, a nivell local, els obliga a fer una profunda autocrítica una sessió de flagel·lació i una altra de massatge i tornar a disputar l'hegemonia a una federació que ha arrabassat l'espai a ells i a ERC. Tot i que quan va prendre possessió del càrrec, l'alcalde de Figueres, Santi Vila, va fer una aposta per la regeneració política i va reclamar “humilitat i esperit positiu”, no ens enganyarem si diem que la crisi ha donat ales a la dreta que avui governa a Barcelona i a Madrid, però també hem d'assenyalar que ha despertat noves indignacions en molts ciutadans que han deixat de confiar en un sistema que no els sap donar alternatives i massa sovint es veu superat per una realitat contradictòria en la qual se superposen la manca de feina, les execucions hipotecàries, els desnonaments, la dimonització de la gestió pública i la pèrdua de drets impulsada des de les mateixes administracions.
Una situació que va esclatar en el moviment conegut com “indignats”, que tot i haver nascut a Madrid i arribat a les nostres comarques amb retard, va esmicolar un mite: el de “Girona, rai”, quan convocades a través de les xarxes socials per la plataforma Democràcia Real JA i amb el lema “No som mercaderia en mans de polítics i banquers”, el 19 de maig, més de vuit-centes persones es van concentrar a la plaça del Vi. Aquell va ser l'inici d'un gran moviment ciutadà que va envair la plaça Catalunya i es va estendre a altres pobles i ciutats de les nostres comarques. A Olot es va ocupar l'edifici abandonat d'un banc, que no tan sols va concentrar la frustració per la manca de futur sinó que va actuar de consciencia crítica amb actuacions que es van allargar tot l'any –el 15 d'octubre van aplegar entre 1.500 i 3.000 persones– contra un estat de coses que sorgia del mateix missatge institucional que anunciava, per activa i per passiva, la ruïna de les arques públiques i la degradació de l'estat del benestar.
Retallades i derivats
Ja sigui a causa del dèficit secular que s'arrossega amb l'Estat espanyol, o bé per la mala herència rebuda o l'interès de mantenir rèdits electorals mostrant una clara voluntat de confrontació amb Madrid, la Generalitat encapçalada per Artur Mas va anunciar que quasi estava en fallida, en un moment en què la indissimulada intenció de determinats consellers, com el de Sanitat, Boi Ruiz, de privatitzar serveis ha creat polèmica i confusió.
Després de descartar el projecte del nou hospital Josep Trueta, que amb una inversió de 240 milions d'euros havia de tenir una superfície de 95.000 metres quadrats i s'havia d'aixecar just davant de l'actual, el tancament nocturn dels centres d'assistència primària –el de Breda va deixar de prestar aquest servei i per contra a l'espai natural de les Guilleries, a la Selva interior, es va instal·lar un mòdul prefabricat, amb un metge i una infermera de guàrdia tota la nit per atendre les urgències domiciliàries de Sant Hilari, Arbúcies, Breda i Hostalric, mentre que a la Marítima des de l'octubre es van plantejar els tancaments a Lloret, Tossa de Mar i Blanes–, les manifestacions dels professionals de la sanitat i els educadors i altres col·lectius funcionarials no han pogut aturar una reforma que s'ha vist ratificada en les diverses convocatòries electorals que no tan sols han donat la victòria a CiU i el Partit Popular, sinó que han marcat el camí a uns dirigents nacionalistes que només han alçat la veu quan les sentències dictades pel Tribunal Suprem i la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya van posar en perill la immersió lingüística. L'afirmació anterior no vol dir que s'exculpi el govern de Madrid. Fets com l'espoli fiscal o l'estat de la carretera Nacional II aturada sine die entre Maçanet i Caldes, Orriols i Medinyà, han aixecat recels i ires.
El crit que al març van llençar els alcaldes de la Selva quan van fer un front comú per mobilitzar-se contra els incompliments va donar un bri d'esperança, però la realitat és tossuda i tot i les jugades de darrera hora, avui per avui es manté la paralització d'una carretera que com es pot llegir a l'altura de Caldes “crea desafecció”, i ha sumit una part del territori en un estat d'irritació permanent que creix cada dia que passa juntament amb el nombre de morts i ferits víctimes del traçat provisional.
Potser tan provisional com el xantatge que la companyia Ryanair ha sotmès a les institucions gironines, entre elles la Diputació presidida per l'alcalde de Salt, Jaume Torremadé. I ha posat en perill la supervivència de l'aeroport fins que un acord de darrera hora –està pendent de la pujada o no de taxes per part d'Aena–, ha assegurat l'arribada de tres milions de viatgers que són rebuts com aigua de maig per un sector hoteler, sobretot de la capital i l'interior que començaven a patir l'impacte d'unes altres retallades, les que protagonitzen uns ciutadans que han fet un pas enrere a l'hora de consumir.
Qui és el valent sabent que el deute dels Ajuntaments és intolerable o el nombre d'aturats no deixa de pujar? Amb tot, hi ha motius per l'esperança, el desdoblament de l'eix transversal avança, la tuneladora ha travessat el subsòl de Girona i l'alta velocitat sembla que ja toca França, i la universitat, important i fonamental, ha complert vint anys.
Pia i l'espasa de Dàmocles
Pia Bosch es va quedar a mig camí, atrapada entre les promeses de regeneració i l'herència dels trenta-dos anys de poder que coma nova espasa de Dàmocles va penjar sobre les seves aspiracions a una Girona canviant, on des de l'arribada dels socialistes havien sorgit barris, colonitzat les ribes del Güell, transformat el Pou Rodó o ressuscitat l'antic clos murallat on la Universitat assenyalava la marca, la petja colonitzadora d'un historiador reconvertit en polític que havia tingut una digna successora en la figura d'Anna Pagans. Ara, per pura lògica política, la ciutat és gestionada per una generació de joves nacionalistes, neoliberals, algun de verb fàcil i acció reposada que han accedit a la més alta magistratura local en un consistori en què han esborrat Esquerra Republicana i la CUP s'ha fet amb el discurs sobiranista radical.
