L'N-340 des de la voravia

Accidents, talls, protestes i accidents... l'N-340 n'és la trista protagonista dels últims mesos. Els dos carrils de la “nacional”, com popularment es coneix, en centren l'atenció. Però hi ha vida més enllà de la voravia, a dreta i esquerra.

És una vida que, com la via, ha evolucionat. “Passo cada dia per la 340, però el curiós és que des del cotxe quasi no t'hi fixes”, comenta Guille Barberà, autor de l'exposició 340, que es pot visitar al Museu de les Terres de l'Ebre d'Amposta (Montsià) fins al 18 de setembre, en el marc del cicle Ebre, Art i Patrimoni.

A través d'aquest recull fotogràfic, l'N-340 passa d'objecte a subjecte. “Quan comences a parar a cada lloc és quan comences a veure les coses”, comenta Barberà. Immigrants amunt i avall en bicicleta, prostitutes, turistes, camioners, pagesos... També benzineres, tallers i polígons, clubs nocturns, bars i restaurants de carretera i locals abandonats. També són protagonistes del dia a dia de la “nacional” i de l'exposició, que fa propera aquesta realitat a través d'una vintena de fotografies, vídeos i una instal·lació de Maria Pons Calvet. “Hi ha una foto de les manifestacions, però la instal·lació de Pons és més reivindicativa”, comenta Barberà. El missatge és contundent: “Un minut de silenci per tots aquells que no saben que moriran a l'N-340.”

“Jo vaig anar a buscar la nacional 340 de quan jo era petit i que possiblement ja no existeix: amb el venedor de melons, les botigues amb els nans de jardí, els tractors...”, comenta l'autor. “Vaig sortir a buscar això però no ho vaig trobar, i vaig fotografiar el que em va cridar l'atenció.”

La 340 va sorgir pràcticament de casualitat. “Vaig coincidir amb l'Àlex a un pàrquing d'un centre comercial de Tortosa, vam començar a xerrar i a parlar de les rotondes i, d'una conversa, va sorgir.” “L'N-340 va prendre el relleu al riu com a via de comunicació, però ara la gent vol millors comunicacions”, hi afegeix el director del Museu de les Terres de l'Ebre, Àlex Farnós.

L'exposició s'emmarca en el cicle Ebre, Art i Patrimoni, que enguany té de nexe comú la fotografia, en sis mostres. En els paisatges de Jep Colomé és difícil no veure el rastre de l'home en els vessants pelats de les seves Muntanyes. Andreu Caralt s'allunya fins al Japó, Hongria o Alemanya per acostar-se a l'Abans-d'ahir de la guerra. Les fotografies de Lo tros d'Andrei Moldovan idealitzen la construcció del paisatge agrícola i mariner de les Terres de l'Ebre. Lo Mas de Joan M. Ventura és el mirall del microcosmos masover. Finalment, a les gigafotos de 4DVullArt, les figures rupestres de la serra de Godall retornen al present la memòria viva de fa almenys 9.000 anys.

“La fotografia i els museus tenen una cosa en comú: la gent, quan guarda coses, les guarda perquè són memòria viva”, conclou Farnós.