Salvar la llengua, sobretot de nosaltres

Avui fa exactament tres-cents cinquanta anys del Tractat dels Pirineus, que suposà la pèrdua del Rosselló, el Conflent, el Capcir, el Vallespir i la meitat de la Cerdanya, que passaren a sobirania francesa. Podem dir que, en aquest moment, començà també la història de l'encalçament legal contra la llengua catalana, persecució que encara avui és ben viva.

Davant de les agressions que patim constantment hem de saber reaccionar amb intel·ligència i fermesa, no només amb la queixa constant sinó, sobretot, amb actituds senzilles en el nostre fer de cada dia. Seguiré, per explicar-me, deu pautes que Francesc Ferrer i Gironès va deixar apuntades abans de morir, esperant el moment per a desenvolupar-les amb més amplitud, tot i que les reflexions que hi faig són totes responsabilitat meva.

1. No podem desvincular la llengua de la nació. Si mai volem ser de veritat un estat lliure d'Europa, tenir una llengua forta i sana ens hi ajudarà. Hem de desemmascarar, per la trampa que porta implícita, aquesta idea que es pot fer una bona defensa de la cultura catalana en castellà. A més, si creiem que la llengua i la nació han d'anar unides, la nació és ben clar que són els Països Catalans. Tal com ens ha explicat repetidament Joan F. Mira, una nació no pot contenir, en el seu si, altres nacions.

2. Abans que tinguem la possibilitat de poder guanyar una consulta popular que ens faci marxar d'Espanya, tenim una manera molt fàcil d'autodeterminar-nos: l'autodeterminació lingüística. Amb tota la radicalitat del món. Sense cap concessió. Amb fermesa i convicció. Ja està bé de fer veure que no passa res, que aquí hi ha pau lingüística! Autodeterminar-nos lingüísticament vol dir que decidim viure com si el català fos l'única llengua oficial del nostre país i això ho intentem portar fins a les darreres conseqüències.

3. Com que tenim l'obligació cívica d'ensenyar el català als nouvinguts –perquè, d'aquesta manera, puguin deixar de ser vistos com a forasters–, ens hi hem d'adreçar, des del primer moment, en la nostra llengua. Vinguin d'on vinguin. Tinguin el color que tinguin. Parlin la llengua que parlin. El missatge ha de ser contundent: com que vull que ràpidament siguis de casa, t'he de parlar de la mateixa manera que parlo jo. Els primers dies, si cal, t'oferiré alguna ajuda –la que necessitis–, però sempre amb l'objectiu que t'incorporis a la nostra cultura sense perdre temps. Hi ha alguna forma millor d'integració social?

4. No canviem de llengua alegrement, sense cap justificació. Practiquem el bilingüisme passiu, del qual fa tant de temps que parlem. Si no ens entenen –o no ens volen entendre, que a vegades també passa– parlem més a poc a poc, fem-ho amb paraules fàcils... Estimem-nos una mica més i traiem-nos de sobre l'estigma d'inferioritat que arrosseguem. Som la vuitena llengua més parlada d'Europa. Potser ens ho hauríem de començar a creure...

5. Hem de conèixer bé els nostres drets lingüístics, per tal de poder-los exigir amb tenacitat. O és que naixem amb menys drets que els altres?

6. Hem d'explicar, sempre que es pugui –a les escoles, a les universitats, en els cursos de català...–, la persecució política que ha sofert la nostra llengua al llarg de la història i les mesures preses contra el seu ús. Per exemple, la Cèdula d'Aranjuez de 1768, que va prohibir l'ensenyament del català a l'escola. La instrucció de 1801, que va prohibir el teatre en català. La prohibició de fer servir el català en els epitafis dels cementiris, de 1838. El reglament del notariat de 1874, que impossibilità d'escriure res en català a les escriptures públiques. O la prohibició de parlar en català per telèfon, de 1896. Per no parlar de l'extermini durant la dictadura de Primo de Rivera o l'holocaust del català durant la dictadura franquista.

7. Hem de donar una visió global de la nostra llengua, per tenir arguments contra la seva fragmentació. És ben evident que ens volen dividir –i no se n'amaguen pas: encara avui, hi ha la versió del BOE en català i en valencià, com si fossin dues llengües diferents–, i hem de ser ben conscients de la trampa que ens paren. Els polítics haurien de posar aquest tema a les seves agendes perquè és en aquestes subtilitats on ens guanyen les batalles.

8. Una llengua es mor quan els seus parlants la deixen de parlar. És una idea senzilla, però és el que ha passat a la Catalunya francesa. Encara ara, persones que des de ben petites han parlat el català a casa, quan s'agrupen en una colla on hi ha un parlant francès parlen en francès. Han claudicat i, per tant, han fet morir la llengua. Potser no en són conscients, però ha anat així. Fem-nos conscients d'aquesta premissa tan elemental: perquè el català no es mori, l'hem de parlar.

9. Com podem fer que els joves s'engresquin a favor del català? Hem de pensar la manera de fer-la amable, fàcil –totes aquestes campanyes que volen una llengua tan lliure de màcula no hi ajuden gaire– i moderna. La idea que cal «corregir-ho» tot és perversa. Escrius res i, automàticament, «ja ho has fet corregir?». Quina llauna parlar una llengua que sempre que s'escriu s'ha de «corregir»... Siguem més oberts, en aquest tema! Deixem que la llengua flueixi, canviï, s'adapti als nous temps, es modernitzi... No la fem, entre tots, tan encarcarada! La llengua, com a cosa viva, ha d'evolucionar, i això no ens ha de fer por.

10. Per acabar, Ferrer recomanava que els catalans fóssim poliglotes, per poder difondre valors com ara la tolerància, el pacifisme i la solidaritat. Defensar la nostra llengua, per tant, no hauria d'estar renyit amb el coneixement de com més llengües millor.