Els masos del cap de Creus

Només en surten trenta-dos en el llibre, però Arnald Plujà calcula que a la zona del cap de Creus han existit prop de quatre-cents masos. “No han coexistit mai junts; alguns han desaparegut amb el pas dels segles, d'altres s'han desplaçat, uns s'han dividit en masos més petits i d'altres s'han ampliat. Però la densitat de masos que hi ha hagut en aquest espai d'uns 100 km² (entre Llançà, el Port de la Selva, Cadaqués i Roses) és un cas únic, això no es troba enlloc més”, diu l'autor d'Els masos perduts del cap de Creus (Brau Edicions). El llibre, il·lustrat amb imatges de Robin Townsend –i fotografies antigues del mateix autor– se centra en construccions que fins fa seixanta o setanta anys eren ocupades i en la majoria dels casos avui són ruïnes. Plujà fa trenta anys que recorre el cap de Creus preguntant, fent fotos, agafant apunts i documentant-se. Per això el llibre no es limita a ser un catàleg, un recorregut per a excursionistes ni un recull d'imatges espectaculars, tot i que també és tot això alhora. El testimoni directe dels que han viscut en aquestes masies, la relació de noms dels masovers i famílies que hi han viscut donen vida a tot un món avui desaparegut.

“Els masos són un reflex de la historia”, diu Plujà. Han anat caient garrotades successives, causes múltiples que han provocat l'abandó: des de les pestes dels segles XIII i XIV, les guerres, la fil·loxera, el franquisme que ordena replantar pins... El moment decisiu és quan arriben les carreteres, les escoles, els serveis als pobles que fan que es creï un abisme amb els masos.

Els masos perduts del cap de Creus descobreix un patrimoni desconegut, que encara hauríem de ser a temps de recuperar però que remet a molts interrogants: la funció del Parc Natural del Cap de Creus, la possibilitat o no de recuperar un patrimoni d'aquesta envergadura, i més preguntes que planteja també l'arquitecte Antoni Vilanova en el pròleg. I una dificultat afegida que subratlla Plujà és la diversitat dels masos, les seves històries, els orígens, i les possibilitats de recuperació: per una banda el mas Estela, el mas de la Perafita, o el mas Marés, que semblaven condemnats i avui són explotacions vinícoles modernes que produeixen vins de qualitat que s'exporten arreu del món; per l'altra, masos grandiosos com el mas Montjoi (amb torre inclosa), dret fa només deu anys i que avui és a terra.

Posats a triar-ne un, l'autor escolleix el de la Llobatera, enrunat sota el Pení. “Deu tenir set-cents o vuit-cents anys; van fer un forat a la muntanya amb pic i pala per rebaixar la muntanya i amb la pedra es va fer el mas. És una catedral de pedra, amb parets de quatre metres, un exemple de l'esforç humà per convertir un paratge”, diu Plujà.