Entre la fe i la tradició

Al'ofici del dia de Sant Narcís hi has d'arribar aviat si vols tenir seient. Amb els que hi assisteixen perquè senten la fe cristiana i els que hi van perquè així ho estableix la tradició, la basílica s'omple a vessar. Per al temple, és l'hora i escaig de glòria anual; per a força gironins, l'esdeveniment més important de les Fires. La majoria es muden per aquest acte social; és el dia del màrtir patró de la ciutat, sepultat dins d'aquestes parets. És probable que molts vagin ben poc a missa, però no es perdrien per res del món l'ofici de Sant Narcís. Ahir no va ser cap excepció.

La nau ja està força plena quan, a l'exterior, se saluden l'alcaldessa i el bisbe. Al seu voltant hi ha alts càrrecs de l'exèrcit espanyol i dels Mossos d'Esquadra; parlamentaris de les cambres catalana i espanyola, diputats provincials, regidors d'una part dels grups polítics de l'Ajuntament... Aquest any hi ha vingut fins i tot el president de la Generalitat, cosa que s'entén perquè ha estat alcalde de la ciutat. “Bon Sant Narcís”, desitja Puigdemont al bisbe, Francesc Pardo, al mateix temps que li estreny la mà. Després, el president anirà saludant amicalment la resta d'autoritats. Si no estiguéssim acostumats als ancestrals i estrets vincles que en aquest país hi ha entre els poders polític, militar i religiós (de l'Església Catòlica, s'entén) l'escena ens resultaria, com a mínim, xocant. A l'interior, les autoritats no religioses estaran a les primeres files, on més arriba l'encens. L'entrada del bisbe a la basílica, adornada amb tot un desplegament escenogràfic, està pensada per impressionar. Els més descreguts dirien que és un espectacle, amb tots els ets i uts.

La cerimònia tot just comença, però a la capella del sant fa estona que hi ha moviment. Per estalviar-se les cues al final de l'ofici, hi ha gent que ja passa ara a besar les relíquies i a recollir el cotó que –assegura la llegenda– és un remei segur per al mal d'orelles. Els que no tenen visió directa del que passa al presbiteri ho segueixen per unes pantalles distribuïdes estratègicament. Arriba el moment del sermó del bisbe, el silenci es fa més profund. Francesc Pardo, en contrast amb aquest escenari i aquestes formes que semblen ancorades al passat, mostra una clara voluntat que l'Església sigui part activa del present. Avisa que cal adaptar-se als nous temps per poder transmetre bé el missatge de l'Evangeli en una Europa en què s'estan desdibuixant les seves arrels cristianes; recomana estar atents a les noves formes de pobresa i patiment; i, en el context polític, situa l'Església al costat dels que anomenen “rivals” i no pas “enemics” els que no pensen com ells.