Viure, viure, viure!

La pedra 111 del Pont del Dimoni, un carreu gastat i vell que senyoreja la paret d'entrada de l'església de Santa Eugènia, es va trobar desbordada per l'allau d'amics, familiars i coneguts que el dia de Tots Sants, el més gran de les Fires, es van concentrar per donar el darrer adéu a Núria Terés, l'educadora i lluitadora que va traspassar diumenge passat i va deixar un missatge de futur: “Viure, viure, viure! No tenim altra cosa a fer que viure! Estimar la vida intensament, donar la vida pels altres! Magnífic!”

El text, extret del seu quadern personal i escrit quan la malaltia ja l'havia ferit, la família l'ha publicat en el recordatori acompanyant la fotografia d'un paisatge muntanyenc sobre la qual ha imprès: “Em fa descansar en prats deliciosos. Salm 23.” El text va marcar una cerimònia que podríem qualificar d'emotiva, però crec que la definició quedaria curta i que serien més ajustats adjectius com ara sensible, vital, diversa i unificadora, ja que va reunir persones de totes les classes i condicions, des de la primera autoritat catalana, parlamentaris i alcaldes fins a professors, veïns, activistes socials, amics, alumnes, i s'hi poden afegir tots els etc. que es considerin convenients. Tots, convocats per la desaparició d'una dona que va demostrar que cada dia és diferent, que s'ha de lluitar per aconseguir el que es vol i, com que la vida no et ve a buscar, tu has de construir la pròpia felicitat. La proposta, que no és senzilla, la va explicar de forma planera el seu marit, Albert Quintana, quan, en donar la benvinguda a la multitud que omplia bancs, passadissos, espais comuns, l'entrada i els carrers, va assegurar que la Núria havia treballat tota la vida per fer xarxa, per convèncer els companys que la unió solidària era la millor forma d'obrar, i hi va afegir: “Ara, davant la resposta dels que l'estimaven i l'han vingut a acompanyar, ens sentim contents però desbordats.”

Intentava ser una cerimònia religiosa oficiada per mossèn Fèlix Mussoll, però aviat la metàfora es va imposar a la realitat i així va començar amb l'Hallelujah, de Leonard Cohen, i la bicicleta que l'havia acompanyat tota la vida, ornada amb ganxets impossibles, presidint l'altar. La cistella plena de missatges, els rams, fets apressadament i per mans hàbils, amb les flors que, una a una, havien portat els participants, van ajudar a exorcitzar la commoció interior que havia colpejat una família, un barri, una ciutat.

Amb en Martí, el germà, exercint de mestre de cerimònies van homenatjar a la Núria, els seus fills, en Bernat, en Lluc, la Maria i en Mareg, els germans, el mateix Martí, la Mercè i l'Oriol, familiars, amics, entitats i associacions com la de veïns de Santa Eugènia, a més dels grups cristians, els treballadors de l'hospital de dia, les companyes del Col·lectiu per la Igualtat, la Coordinadora d'ONG Solidàries, els antics col·legues de l'institut de Celrà, dels estudis de biologia, els regidors de l'Ajuntament de Girona, els membres de la PAH, la Xarxa de Drets Socials i Carles Puigdemont, president de la Generalitat. Un aiguabarreig d'ideologies, creences i professions que difícilment van poder aguantar la tristesa quan els quatre fills van convertir la pena en un conte blanc en què la bicicleta protagonista explicava que, després d'haver ajudat els pares a conèixer-se i viatjar, ells, com a noves peces, havien ajudat a enfortir una màquina, la pròpia família, que “ha patit un greu sotrac amb la mort de la mare”, per continuar: “Però seguint el seu exemple ens podrem aixecar.” Un cant d'esperança que es va concretar quan el cor de Clau de Faula va interpretar el Te quiero del seu estimat Mario Benedetti –aquell vers que diu “y en la calle codo a codo somos mucho más que dos”–, amb el rés del parenostre i va tancar el Gracias a la vida de Violeta Parra. Gràcies a tu, Núria, que tot i el teu traspàs has donat vida i esperança als altres i això no es pot esborrar.