Territori

ESTEVE ESPUÑA

ADJUNT A LA GERÈNCIA D'EMBOTITS ESPUÑA

“Quan vam començar, tot l'embotit que es produïa es venia”

“El meu avi va fundar una empresa molt casolana: només eren ell i dues persones més”

“La introducció dels productes llescats va representar la gran oportunitat de fer un salt endavant des d'un punt de vista de valor afegit”

Entre Olot i Nova York
Esteve Espuña és enginyer informàtic. I si ens atenim a la seva trajectòria personal, tenia futur en aquest món. El 2002, amb només divuit anys, va aconseguir el premi del congrés estatal de joves investigadors amb el disseny d'un escarabat d'alumini i un mínim d'intel·ligència artificial pensat per explorar indrets inaccessibles. Malgrat tot, fa dos anys no va dubtar a deixar una feina al departament de màrqueting d'una empresa tecnològica de Corea i tornar a Olot per reincorporar-se a l'empresa familiar. En els darrers mesos s'ha mogut entre la capital de la Garrotxa i el nord de l'estat de Nova York per muntar la primera planta d'Espuña als Estats Units.
A principis dels anys 90 vam començar a sortir a l'exterior, la qual cosa ens ha permès diversificar
Quan jo era petit hi havia una persona encarregada d'obrir i tancar els assecadors
La nostra aposta és la innovació, però al darrere hi ha molt de treball i de creativitat

Esteve Espuña forma part de la tercera generació d'un cognom que hom associa ràpidament amb el món dels embotits i que, amb la mateixa facilitat, situa a la comarca de la Garrotxa. Des de fa alguns anys, però, l'empresa s'ha expandit arreu del món, fins al punt que l'any passat més de la meitat de les seves vendes es van orientar al mercat exterior. Malgrat tot, els orígens i la consolidació d'aquesta empresa, que l'any vinent arribarà als setanta anys, no han estat gens senzills, sobretot perquè s'ha hagut de moure en un mercat tan complex i competitiu com és el de l'embotit.

La seva empresa té els orígens el 1947, quan el seu avi va començar a produir embotit en una masia de la Vall de Bianya, concretament al mas Roqué. Quins records familiars conserva d'aquells anys?
El meu avi havia estat treballant per a diferents elaboradors i al final va acabar parant-se per ell i va començar a elaborar embotit en una masia de la Vall de Bianya. Eren ell i un parell de persones més. La veritat és que es tractava d'una empresa bastant casolana.
En aquells moments era força habitual matar el porc a casa, però la seva empresa va començar comercialitzant fuets i llonganisses. Com es va obrir camí en un escenari com aquell?
Nosaltres vam començar amb els embotits. El més complicat d'aquells anys era aconseguir producte, elaborar i vendre'l. Estem parlant dels anys de la postguerra. El mercat era local i bastant directe, sense intermediaris, de productor a consumidor.
Les condicions de treball també eren molt diferents de les actuals. Aleshores només es produïa a l'hivern per la manca de fred industrial.
El que fa més gràcia és que, des de fa centenars d'anys, l'únic invent en l'elaboració de productes carnis és el fred. Una altra dada curiosa és que, fins fa relativament poc, quan jo era petit, encara hi havia una persona encarregada d'obrir i tancar les finestres als assecadors i assegurar-se que el producte estigués en les condicions adequades. En aquella època els fuets es deixaven en unes bastides fetes de fusta i es movien amb un carretó que permetia girar i pivotar per les sales i els passadissos de manera molt còmoda i pràctica. Actualment, el procés d'assecatge ja es fa de forma automàtica i els fuets es mouen en estructures metàl·liques a partir de portapalets. També hi ha una altra diferència remarcable sobre les condicions de treball. Fa 41 anys, quan el meu pare va començar, no existien els palets i la mercaderia es carregava a mà i en carretons. Pocs anys després, però, vam impulsar una petita innovació que va canviar molt les condicions de treball: vam començar a treballar amb palets de fabricació pròpia. Alguns anys després es van haver de substituir pels homologats.
Dos anys després de la fundació, l'empresa es trasllada a Olot, on heu mantingut la seu central fins avui. Què va representar aquell canvi per al creixement de l'empresa?
A la Vall de Bianya la infraestructura era molt limitada i vam traslladar-nos a una nau de lloguer que disposava d'electricitat i ens permetia produir pernil cuit, per exemple.
Fins tretze anys més tard, però, l'empresa no va aconseguir disposar de la primera fàbrica pròpia. És un bon símptoma de la dificultat dels primers anys.
Sí, sincerament. I una dada curiosa és que en aquella mateixa nau de lloguer hi han nascut cinc fabricants diferents d'embotit. S'ha acabat convertint en un viver d'empreses del sector de l'embotit.
Bàsicament, el primer creixement el vau aconseguir amb un producte de consum que esdevé molt popular.
Sí, estem parlant del Kicón, que va ser el primer producte de gran consum que vam elaborar. Es tracta d'una llonganissa tradicional, però una mica més senzilla. És el producte que ens va permetre fer el salt qualitatiu de quilos d'embotit.
El 1989 segurament és un dels anys clau de l'empresa, quan comenceu en el món dels productes llescats. Aquesta tècnica ja venia d'alguns anys abans, però vosaltres vàreu ser pioners a l'hora d'introduir el pernil salat.
De fet, el pernil salat ja s'estava començant a llescar, però la idea de la gent era que hi posàvem el que sobrava, allò que no es podia vendre. La nostra innovació va ser donar-li valor, posar-hi llesques senceres. Avui, els llescats representen, aproximadament, el 60% de la nostra venda, la qual cosa posa de manifest l'encert que va representar aquella opció.
Un any després d'aquella fita, l'empresa elaborava 8.038 tones de productes i deu any després s'havia arribat a les 9.243. Va ser aquest el gran factor de creixement?
Sí. I és que el ens dóna més valor afegit. Malgrat que, en deu anys, no sembla un gran increment en tones des d'un punt de vista de valor afegit, però, els productes llescats van representar una gran diferència en aquest període. A més del producte amb os al producte envasat hi va un 35% menys de pes. La diferència és l'os, la cotna i la minva de llescar que inclou l'increment de pes que es dóna pel fet de fer pes unificat en l'envàs tot i tenir llesques senceres.
Durant alguns anys, l'empresa es va abocar de valent a fabricar per a una gran cadena de supermercats. Però el client es va perdre i vàreu haver d'assumir el repte. Com va anar?
Aquest va ser important. A més, ens va agafar en un moment que acabàvem de muntar una planta de llescat puntera a Utrillas, a la província de Terol. La manera de recuperar-ho va ser fer una aposta ferma pel pernil curat llescat i expandir-nos fora d'Espanya. A part, també s'hi va afegir l'inici de la crisi.
A partir de la dècada dels anys noranta, l'empresa inicia un procés d'expansió que l'ha convertit en una “multinacional de butxaca”, tal com diu el seu pare. Actualment, més de la meitat de la facturació s'aconsegueix amb el mercat exterior. El salt va ser per una necessitat de superar la saturació del mercat espanyol o per una voluntat de diversificar la clientela?
Cap a l'any 1992, el que vam pensar és que volíem aprendre de fora i , en aquells moments, el mercat que teníem més avançat era el d'Anglaterra. Gràcies a aquella aposta ens vam posar en tot el tema d'auditories, un tema bastant nou en aquell moment. Després vam veure que calia anar a l'exterior i, de mica en mica, vam anar explorant nous mercats: el 1999, per exemple, vam muntar una fàbrica a l'Argentina, just abans del corralito... L'aposta pel mercat exterior ens ha permès diversificar.
Malgrat aquesta expansió, manteniu la seu central a Olot i reivindiqueu l'embotit de la Garrotxa com un dels millors del món. Tot i això, us heu hagut d'adaptar als hàbits de consum de cada país...
En l'aspecte comercial hem intentat que a cada país hi hagués una estructura pròpia, personalitzada. I, pel que fa al producte, hem intentat buscar productes més moderns i de més valor afegit, com ara llescats o snacks carnis... A cada país, però t'has d'adaptar als hàbits de consum. Al Japó, per exemple, hem de fer sabors molt lleugers i quantitats més petites que les que fem per al consumidor d'aquí.
Vostè s'ha incorporat a l'empresa recentment, després de treballar dos anys a Samsung, concretament a Corea. I, pel que ha vist, tenia futur en el sector. Com ha estat el pas del sector de la informàtica al dels embotits?
De fet, vaig començar a l'empresa ben aviat. Als estius sempre havia treballat aquí, ja fos al laboratori o a desossar; i, fins i tot, quan tenia una estona, anava al departament d'informàtica. Més endavant, amb el meu pare vam planificar detingudament la meva entrada a l'empresa. A partir d'aleshores, vaig fer un màster d'administració d'empreses a IESE i després vaig anar un parell d'anys a treballar a fora.
Per cert, m'han comentat que al seu avi això de la informàtica també l'atreia i que va tenir un dels primers ordinadors de Girona.
Sí. Era un ordinador de quatre kb i, físicament, ocupava tot el departament d'informàtica actual. En aquells moments, cap als anys seixanta, pràcticament ningú tenia ordinadors a casa seva o a l'empresa.
En aquests moments vostè està a mig camí dels Estats Units per posar-hi en funcionament una planta. Quines previsions teniu?
Als Estats Units, entrar-hi amb exportacions no és senzill perquè hi ha pocs productes homologats, les autoritats sanitàries són molt restrictives i hi ha una mica de proteccionisme. La forma que hem utilitzat ha estat comprar una empresa prop d'Albany, al nord de Nova York. En el darrer any i mig he estat allà posant la planta en funcionament.
Des del 1947 fins avui, el món del consum ha canviat radicalment. Quin és el secret no només per subsistir sinó també per convertir-se en una multinacional?
A nosaltres sempre ens agrada destacar la innovació. Però una innovació que no es vegi, invisible. En altres paraules, aquelles coses de les quals no t'adones però que representen molt de treball i de creativitat. L'exemple més clar són els snacks. Es tracta d'un fuet petit, sense tripa i amb molt treball al darrere. Volem fer un producte diferent i adaptat als nous temps, però sense fer experiments estranys. En els darrers anys, els hàbits de consum han canviat molt. En el temps del meu avi tot allò que es produïa es venia.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia