“Quan vam començar, tot l'embotit que es produïa es venia”

El meu avi havia estat treballant per a diferents elaboradors i al final va acabar parant-se per ell i va començar a elaborar embotit en una masia de la Vall de Bianya. Eren ell i un parell de persones més. La veritat és que es tractava d'una empresa bastant casolana.

Nosaltres vam començar amb els embotits. El més complicat d'aquells anys era aconseguir producte, elaborar i vendre'l. Estem parlant dels anys de la postguerra. El mercat era local i bastant directe, sense intermediaris, de productor a consumidor.

El que fa més gràcia és que, des de fa centenars d'anys, l'únic invent en l'elaboració de productes carnis és el fred. Una altra dada curiosa és que, fins fa relativament poc, quan jo era petit, encara hi havia una persona encarregada d'obrir i tancar les finestres als assecadors i assegurar-se que el producte estigués en les condicions adequades. En aquella època els fuets es deixaven en unes bastides fetes de fusta i es movien amb un carretó que permetia girar i pivotar per les sales i els passadissos de manera molt còmoda i pràctica. Actualment, el procés d'assecatge ja es fa de forma automàtica i els fuets es mouen en estructures metàl·liques a partir de portapalets. També hi ha una altra diferència remarcable sobre les condicions de treball. Fa 41 anys, quan el meu pare va començar, no existien els palets i la mercaderia es carregava a mà i en carretons. Pocs anys després, però, vam impulsar una petita innovació que va canviar molt les condicions de treball: vam començar a treballar amb palets de fabricació pròpia. Alguns anys després es van haver de substituir pels homologats.

A la Vall de Bianya la infraestructura era molt limitada i vam traslladar-nos a una nau de lloguer que disposava d'electricitat i ens permetia produir pernil cuit, per exemple.

Sí, sincerament. I una dada curiosa és que en aquella mateixa nau de lloguer hi han nascut cinc fabricants diferents d'embotit. S'ha acabat convertint en un viver d'empreses del sector de l'embotit.

Sí, estem parlant del Kicón, que va ser el primer producte de gran consum que vam elaborar. Es tracta d'una llonganissa tradicional, però una mica més senzilla. És el producte que ens va permetre fer el salt qualitatiu de quilos d'embotit.

De fet, el pernil salat ja s'estava començant a llescar, però la idea de la gent era que hi posàvem el que sobrava, allò que no es podia vendre. La nostra innovació va ser donar-li valor, posar-hi llesques senceres. Avui, els llescats representen, aproximadament, el 60% de la nostra venda, la qual cosa posa de manifest l'encert que va representar aquella opció.

Sí. I és que el ens dóna més valor afegit. Malgrat que, en deu anys, no sembla un gran increment en tones des d'un punt de vista de valor afegit, però, els productes llescats van representar una gran diferència en aquest període. A més del producte amb os al producte envasat hi va un 35% menys de pes. La diferència és l'os, la cotna i la minva de llescar que inclou l'increment de pes que es dóna pel fet de fer pes unificat en l'envàs tot i tenir llesques senceres.

Aquest va ser important. A més, ens va agafar en un moment que acabàvem de muntar una planta de llescat puntera a Utrillas, a la província de Terol. La manera de recuperar-ho va ser fer una aposta ferma pel pernil curat llescat i expandir-nos fora d'Espanya. A part, també s'hi va afegir l'inici de la crisi.

Cap a l'any 1992, el que vam pensar és que volíem aprendre de fora i , en aquells moments, el mercat que teníem més avançat era el d'Anglaterra. Gràcies a aquella aposta ens vam posar en tot el tema d'auditories, un tema bastant nou en aquell moment. Després vam veure que calia anar a l'exterior i, de mica en mica, vam anar explorant nous mercats: el 1999, per exemple, vam muntar una fàbrica a l'Argentina, just abans del corralito... L'aposta pel mercat exterior ens ha permès diversificar.

En l'aspecte comercial hem intentat que a cada país hi hagués una estructura pròpia, personalitzada. I, pel que fa al producte, hem intentat buscar productes més moderns i de més valor afegit, com ara llescats o snacks carnis... A cada país, però t'has d'adaptar als hàbits de consum. Al Japó, per exemple, hem de fer sabors molt lleugers i quantitats més petites que les que fem per al consumidor d'aquí.

De fet, vaig començar a l'empresa ben aviat. Als estius sempre havia treballat aquí, ja fos al laboratori o a desossar; i, fins i tot, quan tenia una estona, anava al departament d'informàtica. Més endavant, amb el meu pare vam planificar detingudament la meva entrada a l'empresa. A partir d'aleshores, vaig fer un màster d'administració d'empreses a IESE i després vaig anar un parell d'anys a treballar a fora.

Sí. Era un ordinador de quatre kb i, físicament, ocupava tot el departament d'informàtica actual. En aquells moments, cap als anys seixanta, pràcticament ningú tenia ordinadors a casa seva o a l'empresa.

Als Estats Units, entrar-hi amb exportacions no és senzill perquè hi ha pocs productes homologats, les autoritats sanitàries són molt restrictives i hi ha una mica de proteccionisme. La forma que hem utilitzat ha estat comprar una empresa prop d'Albany, al nord de Nova York. En el darrer any i mig he estat allà posant la planta en funcionament.

A nosaltres sempre ens agrada destacar la innovació. Però una innovació que no es vegi, invisible. En altres paraules, aquelles coses de les quals no t'adones però que representen molt de treball i de creativitat. L'exemple més clar són els snacks. Es tracta d'un fuet petit, sense tripa i amb molt treball al darrere. Volem fer un producte diferent i adaptat als nous temps, però sense fer experiments estranys. En els darrers anys, els hàbits de consum han canviat molt. En el temps del meu avi tot allò que es produïa es venia.