Deures per fer

Nous rols formatius

Les noves tecnologies “han tingut un impacte substancial a la nostra vida”, assegura Garrell, però hi ha matisos, i en posa un exemple: “Si a un cirurgià de principis del segle XX el poses en una sala d'operacions d'ara, no sap on és. En canvi, un professor del segle XVIII entra en una aula d'avui dia i impartiria la classe. És obvi que els alumnes actuals, que ja són digitals, estan demanant de les nostres estructures coses diferents de les que anem fent. Però hem d'anar amb compte amb quines transformacions duem a terme. El rol de la universitat, especialment el rol social que té, el rol formatiu, de vegades no permet determinats experiments. Probablement el professor, fa trenta anys, literalment dictava la classe i a hores d'ara ha de ser una persona que acompanyi l'alumne en el procés educatiu. És evident que el professor s'ha de posar en aquest nou rol. Ara bé, el futur de totes les institucions, les universitàries també, serà allò que nosaltres, la societat, vulguem que sigui, sense oblidar la seva funció elemental, que és la docència.”

Les aules, a parer de Guàrdia, no desapareixeran, sinó que “s'amplificaran”. “La tecnologia ens ajudarà a anar molt més enllà de les parets, perquè ens permet treballar a la xarxa i en xarxa, i això també té una rellevància molt interessant per a l'educació.” Aquesta idea és compartida per tots els experts que participen en el debat. “Totes les universitats ens estem adaptant a les qüestions digitals”, assegura Gil. I afirma que “el sistema universitari català és molt bo, té molt bona qualitat i ha passat moments de moltes dificultats financeres, però ha fet un esforç titànic per mantenir la qualitat docent i investigadora”. Destaca la producció científica en relació amb el finançament: “En aquest rànquing, estaríem en un nivell altíssim. Des de fa anys, la universitat catalana ha cregut en el tercer pilar, és a dir, docència i recerca, i també transferència del coneixement. Tots els rectors de les universitats catalanes tenim com a tercer pilar el fet que el coneixement s'ha de retornar a la societat. En això, Catalunya també és capdavantera.”

No sabem del cert quin és el món que ens trobarem d'aquí a uns anys, assenyalava Vilalta. “La universitat també té un repte molt important per avançar-se, i hi ha un punt de dificultat per saber com haurem de formar els futurs professionals, els futurs ciutadans, en un context tan canviant”, deia. I hi afegia: “Cada vegada més, anirem cap a models més híbrids. De fet, avui dia ja gairebé totes som universitats híbrides. Per exemple, en el que seria la formació en línia o presencial. En formació local i internacional també cada cop ho som més, ja que cada vegada tenim més estudiants que fan estades a l'estranger i, de fet, ja estem en la mitjana europea del 20% que ens va marcar la CE. Fins i tot hi ha hibridació o dualitat en formació més teòrica acadèmica amb formació aplicada en l'empresa.”

Jou creu que no hem de perdre de vista que “la presencialitat també és bona, el contacte amb l'altre, com el fet que el professor no només transmeti el coneixement, sinó també valors”. “Ens hem d'esforçar per treure el millor de cada aspecte”, assenyalava. Amat comparteix la hibridació en el sistema universitari: “Ha de ser presencial i en línia, i internacional.” I demana a les universitats la implantació de “diverses capacitats i habilitats envers la persona”. “És necessari que creem bons líders, gent que sàpiga gestionar equips, persones que sàpiguen afrontar determinades situacions. Tot això no està reglat, però s'ho troben en el seu dia a dia i crec que és fonamental per al nou professional”, assegura.

La formació per competències, segons Garrell, “està introduïda des de fa anys en els plans d'estudi”. “Però allò que demana el sector ocupacional és gent que sàpiga fer la feina ben feta, que la sàpiga fer quan s'incorpora i que se sàpiga reciclar al llarg de la vida. Tanmateix, els estudiants que tenim avui treballaran en professions que no s'han inventat encara”, deia. I hi afegia: “Per tant, no podem deixar que surtin de les nostres aules sense tenir un coneixement general, important per poder-se adaptar al futur, però alhora competencial.” Per la seva banda, Gil explica: “Les universitats amb una certa inspiració d'humanisme cristià estem obligades a traslladar els valors de la persona, de compromís social, de l'excel·lència de la recerca de la veritat. És un tema que treballem i que l'empresa també vol. Els futurs professionals han de ser líders, treballar en grup i ser honestos.”

La qualitat d'una universitat depèn sobretot de la capacitat investigadora i del seu professorat. Catalunya és el segon país del món en patents produïdes per les universitats, però moltes tenen una estructura demogràfica envellida. Diversos estudis assenyalen que falta relleu generacional i que les universitats no atreuen els joves com a sortida laboral. En aquest sentit, Gil afirma: “Ens pot ajudar molt en el futur el fet de poder crear plantilles multidisciplinàries, amb un vessant acadèmic personalitzat.”

Vilalta dóna tres missatges: primer, que cal reconèixer la funció principal que fa el professorat a les universitats, amb una dedicació alta i uns resultats de recerca excel·lents respecte al finançament que tenim –ocupem la tercera o la quarta posició europea, al costat dels Països Baixos i Suïssa, amb la meitat de finançament–; segon, que hauríem de parlar cada vegada més d'equips de professors i no pas del professor individual, i tercer, que també hem de pensar en un model de professor diferent, perquè ara estem demanant gairebé superhomes: han de fer docència, investigació, gestió i transferència. Per tant, haurem d'anar cap a perfils més individualitzats, i això vol dir especialitzar la plantilla.”

Tot i això, Garrell reivindica el rol docent de les universitats: “No em puc imaginar una universitat que no faci recerca, perquè, si no en fa, difícilment farà la docència ben feta. El missatge que donem és que la carrera acadèmica del professorat pivota al voltant del que faci en activitat de recerca i poc al voltant de la seva activitat docent. Això és tirar-nos pedres a la teulada.”

Però com es retenen els bons professors? Garrell assenyala: “Els hem d'oferir unes condicions competitives que siguin atractives des d'un punt de vista de la lliga que juga el professorat universitari, que és una lliga internacional. I també mirar quines són les condicions que tenen els seus competidors, que sovint són col·laboradors, i que són completament diferents. Per tant, és molt complicat que les universitats catalanes tinguin ja no dic capacitat de retenció, que Déu n'hi do la que tenim, sinó capacitat de tracció. Hi ha gent que ve de fora, però costa que es quedi, perquè no li podem oferir unes condicions prou competitives. Hem de reivindicar el rol de la primera missió de la universitat, que és formar persones, sense oblidar la resta. Però no ho capgirem. Parlem massa de la recerca universitària i poc de la docència.”

Guàrdia comparteix aquesta opinió: “Si als docents que, a més, tenen la capacitat innovadora que farà transformar la universitat se'ls reconeix molt més la recerca que la capacitat innovadora, la docència, estem posant l'èmfasi en una cosa que desequilibra el sistema.”

Autonomia en la gestió

La renovació de plantilles i l'accés dels joves a la docència afecten el model universitari. “La crisi econòmica i el govern estatal van impedir la renovació de plantilles. Però, un cop ens recuperem econòmicament, l'autonomia universitària s'ha de respectar molt més en aquests aspectes. Limitar la possibilitat de plantilla sense entrar en la casuística de cada universitat és un problema molt gran”, afirma Jou. Per la seva part, Gil assenyala que molts joves no se senten atrets per la docència perquè “molts investigadors han d'esperar gairebé quinze anys per tenir una plaça d'agregat a la universitat; això s'ha de rectificar”. Vilalta assegura: “Estem generant un problema que ens el trobarem d'aquí a uns anys.” I Amat assenyala: “Totes les empreses han de renovar la seva plantilla i hem de donar entrada a gent jove amb titulació i competent, que tingui ganes de fer coses.”

Amb relació a les tecnologies que sembla que fan entrar en crisi el model tradicional, Vilalta afirma: “Probablement, no som prou conscients que la vida està canviant molt i que aquella vella idea que «estudiant una carrera treballaré en aquest àmbit durant molts anys» està canviant. Per tant, hem de repensar la universitat, que cada vegada serà més porosa i s'haurà d'obrir al màxim. Hem d'agafar aquesta concepció com a clau.” També Gil assegura: “Hem de ser àgils i flexibles.” “Les noves tecnologies les hem de veure com una oportunitat que transformarà la universitat en positiu”, assenyala Garrell.