«Tenen molta por de la sortida»

Tot va començar a la parròquia de la Puríssima Sang de Reus, on el mossèn que la duia a finals dels anys 70, Josep Maria Anglada, hi feia suport a persones amb necessitats especials, entre els quals hi havia els familiars dels presos. Però mai fins aleshores ningú s'havia preocupat dels qui es trobaven rere les reixes. Van ser Paquita Sans i Pilar Carreras les qui van rebre l'encàrrec del mossèn de la parròquia i van posar-se mans a l'obra: «Al principi ens va costar perquè no hi havia voluntariat» i van topar amb la reticència del director de la presó de Tarragona d'aleshores, però a través d'un funcionari van explicar-li: «Volíem parlar amb els que no tenien ningú; li va agradar i vam començar.» De fet, la seva activitat va estendre's a la resta de presons catalanes, tot i que en anar-se fent grans i en créixer el voluntariat han reduït la seva activitat a la presó de Tarragona.

Ara cada divendres a la tarda entren a la presó, on «tot és més relatiu» per a elles i on troben «la raó de viure» perquè «tu els ajudes, però ells també t'aporten a tu», encara que diuen: «Mai et sents satisfeta del tot, perquè sempre pensem que podríem fer més.» Saben que la feina que fan pot no ser entesa per tothom i argumenten que no obliden que els que són a la presó «estan pagant per una cosa que han fet», i hi afegeixen: «Nosaltres hi anem per treballar una altra vessant, els fem reflexionar». Tant estableixen treballs en grups de tres o quatre persones com «individualment, perquè tenen ganes d'explicar coses íntimes».

Són un punt de referència per als qui fa més temps que són reclusos, ja que tot allò que tenien a fora «ha desaparegut quan hi són tants anys». Així, per exemple, expliquen que «alguns ni es recorden d'agafar el tren», altres «es perden perquè s'han produït obres i canvis als carrers i carreteres, ja no existeixen botigues o llocs on solien anar...». De fet, és precisament la sortida allò que els genera més neguit: «Li tenen molta por.»

Amb el temps també han anat creant una xarxa paral·lela d'ajut i ara, per exemple, donen menjar a 350 famílies, 60 de les quals tenen familiars a la presó. Precisament fomentar la relació entre el pres i la seva família és un dels objectius de Paquita Sans i Pilar Carreras perquè «si surt i no troba on anar, no es recuperarà». Si finalment no han pogut establir o restablir el vincle entre el reclús i els pares perquè hi són reticents, els paguen «un lloc per dormir fins que no cobren la paga d'excarceració perquè no vagin al carrer».

Quan van començar, el problema de la drogodependència era molt acusat entre els presos, però el perfil ha canviat força, com també ha canviat molt el centre penitenciari, segons expliquen les dues voluntàries: «En començar era molt pobra, però en traslladar les competències a la Generalitat a partir de l'any 1985 es va arreglar. Hi van posar educadors, tallers de ceràmica, enquadernació, fusteria; a més hi ha mestres, funcionaris molt macos, joves, amb carrera...» i elles van iniciar-hi una biblioteca recollint llibres per Nadal fins que «la Generalitat ho va seguir».

La sobrepoblació és un dels problemes actuals perquè, segons analitzen, «en una cel·la de dos n'hi ha quatre» i hi conviuen gent molt diferent, per la qual cosa són gairebé inevitables «les petites baralles». Perquè contràriament al que succeeix fora, on «l'amistat l'esculls tu», els reclusos «no poden». Pilar Sans i Paquita Carreras actuen, en certa manera, de psicòlogues sense ser-ho perquè els presos poden desfogar-s'hi o tenir-hi una conversa que no tindrien amb algú altre. De fet, asseguren: «Els fem reflexionar» perquè «la manca de llibertat, a vegades, no permet desenvolupar l'intel·lecte» i evitar les recaigudes comporta la maduració i el convenciment que «més val ser lliure fora passant-ho just, que tenir-ho tot però a la presó».

Ara ja no són les úniques voluntàries que van assíduament al centre penitenciari de Tarragona. Però Pilar Carreras i Paquita Sans troben aquesta tasca essencial «per a la vida perquè hi ha gent amb moltes necessitats», i no només a la presó, sinó «a tot arreu», conclouen.