comerç
oficis artesans
D'ofici, artesà
Tot i les complicacions provocades per la globalització salvatge que ha arrasat els mercats, molts professionals del ram no volen renunciar a una professió que estimen
Demanen més implicació de l'administració per poder oferir productes de qualitat
En Francesc Barroso va a les fires, pel contacte amb la gent
“La gent tornarà a buscar les peces originals, les de tota la vida”
Les mans, teòricament anònimes, que il·lustren aquest reportatge són les de Jaume Puebla, el cisteller de Salt que va rebre el premi Tres de Març del 2015 i exactament un any més tard va traspassar. No volem fer una necrològica sinó recordar un home tenaç que va començar a fer cistells el 1936, quan tenia 14 anys, i malgrat les complicacions derivades de la globalització i la irrupció al mercat dels productes de les grans companyies que han rebentat preus i posat la corda al coll dels petits artesans, des de la botiga del carrer Major es mantenia fidel a la memòria d'una feina que el va acompanyar fins als noranta- dos anys que va morir.
Com en Jaume hi ha molts altres valents i valentes, militants d'una professió que estimen i protegeixen i que han decidit apostar pels valors, la constància, la il·lusió i afrontar el dia a dia com un repte de futur. Persones com Francesc (Xicu) Barroso, cadiraire i cisteller de Castelló d'Empúries; Francesc Ripoll, torner de Sant Hilari Sacalm; Antoni Majó, terrissaire de Breda; Neus Hosta, gegantera de Navata; Robert Parera, ferrer de Quart, o Toni Sardà i Jordi Torrent, paperaires del molí de la Farga d'Aram de Banyoles, que és l'únic que funciona a les comarques gironines. Aquest no és un viatge al passat, els autors el situarien com una aposta de futur com la que fa en Xicu Barroso, que des de fa més de vint anys alterna la feina de cisteller amb la de cadiraire i tant et pot refer un cul de balca com un balancí de reixa o un cistell de qualsevol mida en el qual tant hi pots posar llenya com et pot servir per anar a buscar bolets. En Xicu Barroso, que té el títol de mestre artesà, encara que s'estima més anar a les fires, on hi troba el contacte directe amb la gent “així et coneixen, poden tocar el producte, preguntar com ho fas, els ho pots explicar, i normalment tota aquesta feina es tradueix en més vendes”, està una mica decebut amb les institucions del nostre país: “Jo crec –diu– que no es protegeix prou el nostre ofici. Ara arribo d'Extremadura i Castella-la Manxa, on he anat a buscar material i de passada he fet parada en algunes ciutats i els puc assegurar que quan allà munten una fira, perquè tu puguis fer negoci et reclamen el títol de mestre artesa; per contra, aquí a Catalunya, n'hi ha molts que els deixen parar sense exigir gaire res i això vol dir que encara que tu t'esforcis a tenir els papers en regla per poder muntar sense complicacions, al costat t'hi posen un top manta”.
La terra i la fusta
En Francesc Ripoll i Busquets és la tercera generació de torners d'una empresa familiar de Sant Hilari Sacalm. El negoci va anar a l'alça i es podia dir que era un valor consolidat que exportava a Europa, especialment als països nòrdics i Alemanya, a Austràlia o als Estats Units, fins que el 2010 va tancar portes ofegat per la competència dels productes arribats de l'Àsia. Després de dos anys d'incerteses, el 2012 en Francesc que mai havia renunciat a l'ofici que havia après de petit, va decidir que per guanyar-se la vida continuaria fent peces i amb la seva dona les vendria a fires i mercats. Avui, volta Catalunya i el nord de França i assegura amb certa amargor: “Els darrers anys els mercats d'artesania han canviat molt, crec que manca seriositat i per exemple, als que es munten a Catalunya, a molts hi ha molta quincalla que es vol fer passar per peça bona i així es viu una mena de prostitució que fa que es venguin com originals productes importats a preus rebentats, la qual cosa no és sinó incentivar la competència deslleial que patim persones com nosaltres que venem el que fem amb el nostre treball.”
A Breda, l'Antoni Majó continua modelant olles i cassoles tornejant l'argila a mà. És un dels pocs terrissaires que mantenen una tècnica heretada de l'avi i del pare, que des de molt jove li va interessar: “Volia continuar la saga familiar –assegura– i així en acabar l'escola vaig començar a treballar amb el fang, que és el que realment m'agrada. Ja ho veuen –continua–, més que una feina és un repte constant que et manté sempre alerta, ja sigui perquè l'argila està viva, ja sigui perquè el mercat ha fet moltes voltes i ens ho posa molt complicat.”
A Breda, on la tradició terrissaire ve del segle XV i on alguns tallers han adoptat el procés de mecanització viscut en els darrers anys, expliquen que es pot reconèixer un artesà mirant la cassola, ja que si ens fixem en les nanses podrem saber qui l'ha fet. Tot i els sotracs causats per la globalització desbocada, l'Antoni Majó es mostra esperançat en un futur que es vol rellançar mitjançant fires com la de l'Olla, que aquest 2016 va arribar a cinquena edició i en la qual els visitants, a part de l'oferta comercial, van poder gaudir de demostracions de fabricació de terrissa i ceràmica de forma tradicional, també de cuina o exposicions d'eines i altres elements relacionats amb l'ofici. A més juga a favor la pròpia consolidació d'una dinàmica que considera ascendent: “Penso –diu– que un cop hagi passat el boom de les peces barates arribades d'orient, la gent tornarà a buscar les de tota la vida perquè duren més i tenen més qualitat. Als meus fills els dic que estudiïn el que vulguin però que també aprenguin l'ofici de terrissaire perquè tot i els mals moments que hem passat crec que això anirà a l'alça i els permetrà viure en un futur.”
El paper i l'aigua
En Toni Sardà i en Jordi Torrent són Sastres Paperers que han ajudat a salvar l'edifici de la Farga d'Aram i Molí Paperer Escatllar de Banyoles. Estaven capficats per recuperar una tradició centenària al Pla de l'Estany i continuar fent paper artesanal. Així alhora que en Toni Sardà, mestre paperer amb llarga experiència, s'ha pogut refer de la fallida del seu projecte, el Molí Aquari, en Jordi no tan sols l'ha ajudat a recuperar aquesta activitat tradicional, sinó que han sabut implicar les institucions per transformar l'espai de fabricació en un centre pedagògic: “Quan en Toni va haver de tancar l'anterior empresa –diu en Jordi– ens vam plantejar si es podia recuperar la possibilitat de fer paper artesà a Banyoles i com que l'edifici del Molí Escatllar estava buit vam buscar el suport de les institucions per engegar.” La jugada, que semblava arriscada, els va sortir bé i primer van aconseguir la implicació de l'Ajuntament, que el mes de març del 2014 va aprovar la cessió al Consell Comarcal del Pla de l'Estany del dret d'ús de la primera planta la Farga d'Aram per tal que el Centre Ocupacional i Especial de Treball (Coiet) hi desenvolupés el projecte Molí Paperer de Banyoles. Un pas fonamentat per una proposta que es va acabar de consolidar després que el Consell Comarcal invertís 11.900 euros en maquinària i, com a part del tracte, els responsables de Sastres Paperers es comprometessin tant a fabricar el paper artesanal com a fer pedagogia a les escoles i altres col·lectius per donar a conèixer un ofici en perill d'extinció. Avui els dos responsables que van muntar parada a la fira de la Ciutat de l'Estany i van fer xalar els nens de valent es mostren convençuts que se'n sortiran “perquè de la mateixa manera que es fan vestits a mida, nosaltres fem paper a mida i així hi ha hagut molts artistes gràfics, des de Manolo Valdés, a Joan Pere Viladecans, passant per Miquel Barceló o Jaume Plensa, que en un moment o altre han utilitzat els nostres plecs per treballar”. Aquest no és un exercici de falsa modèstia, sinó la constatació de la qualitat d'un producte que neix de la trituració de fibres naturals, siguin de cotó, cànem, lli, i després d'un procés de premsa i secant, es transforma en el suport escollit per molts professionals que treballen a les belles arts i el disseny gràfic i arriba a mercats tan diversos com Bèlgica, Holanda, Catalunya, Espanya, Alemanya, Islàndia, les Fèroe o el Japó.
Saben que la mecanització ha condemnat la seva feina, però molts dels artesans que hem entrevistat no es resignen, ni ho volen deixar, però també demanen un impuls per part de l'administració catalana que els permeti poder oferir productes de qualitat que mantinguin la pròpia identitat.
