El passat: un sac de dormir i una manta

No ho llençarà mai. De fet, són els únics objectes que no llençarà, potser perquè cada cop que entri a l'habitació i els vegi o miri a l'armari on els acabi guardant per sempre i sàpiga que són allà, ben desats, recordarà que té un passat. Com tothom. No llençarà mai el sac de dormir en el qual es va ficar per passar nits al ras. Ni tampoc la manta. Segurament col·locada a vegades a sota el cap fent de coixí, però imprescindible les fredes nits d'hivern per protegir-lo a ell i al sac. L'Antonio Pérez viu en un pis des del setembre. Hi va entrar amb una mica de roba en una bossa d'esports. Res més. Una mica de roba, el sac de dormir i la manta. Després de nou anys vivint al carrer, l'Antonio té un pis del programa Primer la Llar de l'Ajuntament de Barcelona, Sant Pere Claver, Suara i Garbet. “La vida”, contesta a la pregunta de què li ha canviat.

A l'Antonio, que té 55 anys, li feien mal els ossos els primers dies quan s'aixecava del llit. “Estava acostumat a dormir a terra, al carrer, i em feia mal tot de dormir en un llit!”, relata, i encara se'n sorprèn. Verbalitza l'estranyesa perquè a un tipus com ell, “acostumat a tot”, li costa acostumar-se a un llit. I s'emociona. Al principi li va costar també moure's a la cuina. Tenia una cuina tota per a ell, però se li feia gran i menjava a fora. No es veia capaç d'anar a comprar i cuinar. Com fa tothom. Aquesta sí que és una etapa superada. “Vaig treballar en cuines al costat de molt bons cuiners i sóc observador. Ara més o menys ho porto a la pràctica”, assegura. Cuina per dinar i sopar i fins i tot fa experiments culinaris. Ha començat per un formatge macerat amb bitxo. Ja l'ha fet tastar a una de les educadores. Encara, però, li falta temps per agafar bé el punt picant.

Mirant enrere, l'Antonio recorda com des del Servei d'Inserció Social (SIS) de l'Ajuntament li van dir que li havia tocat un pis. “Somniava que era mentida i en el moment de la veritat em dirien que no”, diu. Al juliol treballava recollint fruita a Lleida i li van trucar perquè l'anés a veure. Va fer un anar i venir. “No podia deixar la feina. Vaig baixar, el vaig veure i vaig tornar a pujar.” Assegura que “els Pérez tenen paraula” i havia de complir el compromís laboral. “L'emoció i els nervis –segueix relatant– van fer que al cap d'un mes, quan vaig acabar la feina i vaig tornar a Barcelona, no trobés el carrer on era el pis.” Va preguntar i una noia el va acompanyar. “Els primers dies no era capaç ni d'anar a comprar per cuinar. Em feia la sensació que amb el pis perdia la llibertat”, recorda. S'hi ha anat acostumant i s'ho ha fet casa seva, tot i que té la sensació que hi està “de prestat”. Estefania Araguás és una les educadores que fan l'acompanyament de l'Antonio: “Donem la mà. No imposem res.” Una de les claus del Housing First és precisament respectar les opinions i el ritme de la persona.

Els moments més durs de l'Antonio són quan recorda els companys de carrer: “Les nits que plou són horroroses. Ells continuen allà, dormint al ras.”