Matí de diumenge a la catedral

El diumenge –em refereixo a ahir va fer vuit dies– vaig entrar a la catedral. Ja ho sabeu, l'edifici més important, més espectacular, més imponent, més dominant de la ciutat. En altres temps, m'havia agradat seure una estona sota la formidable volta gòtica, a la llum matisada dels finestrals, envoltat de pau i silenci, amb l'aroma dels ciris i el record de l'encens. I l'esperança que, casualment, mossèn Tapiola tingués l'acudit d'anar a assajar algunes notes al teclat de l'orgue.

Ara les coses són més complicades. La catedral té el cul llogat i cal pagar per visitar-la. Els turistes, amb l'entrada a la mà, han d'amortitzar la inversió i es passen l'estona anant d'una banda a l'altra, de la nau al claustre, de la pila baptismal al tresor. Si tenen guia, s'encanten sempre, perquè s'ho val, davant el tapís de la Creació, que ara s'exposa com Déu mana, amb la llum justa i ben protegit. Durant anys havia estat penjat a les sales capitulars, exposat al sol de la tarda que entrava pels finestrals generosos, oberts de bat a bat.

Aquell diumenge hi havia missa cantada, solemne, espectacular, amb encens a dojo i recitals remarcables de musica i cant ritual; però no hi vaig pas veure el bisbe. Li devia tocar una missa més matinera. Em vaig col·locar entre els fidels, per tal de participar de l'acte, lluny dels visitants que es mantenien al darrere de la caixa de l'orgue, separats per unes cintes prudentment instal·lades. Ens van recordar des de la trona el passatge evangèlic de la viuda que deixa uns pocs centimets a la bacina i la lliçó que aquells diners li eren necessaris i valien més que les quantitats més altes de qui només donava el que li sobrava. Feliços aquells temps, vaig pensar, quan hi havia gent que tenia diners sobrers. Ara tothom en necessita més. Qui més en té, més en necessita.

Uns amics, generalment ben informats de les coses de l'Església, em comentaven que el nostre bisbe va conèixer tres preocupacions del Sant Pare quan va ser enviat a tenir cura del ramat gironí. La primera, la insistent campanya del grup que porta el nom de Joan Alsina; la segona, l'extensió cada dia més àmplia del que s'anomena confessió col·lectiva, que supleix, es veu, les visites al confessionari, i la tercera, que s'ha perdut el costum de tenir exposat el santíssim a les esglésies. Sembla que la diòcesi gironina és la més progressista d'Espanya i això, que deu ser bo en alguns aspectes, també deu tenir inconvenients i amoïna Roma. No m'ho hagués pensat mai.

He sortit abans que s'acabés la missa. He enyorat aquelles estones de pau i de silenci, perdudes per sempre. A la porta, un feligrès vigilava que els visitants entressin vestits decorosament. A la placeta de l'Arc, feien els preparatius per filmar-hi una pel·lícula.