La revolució de ‘la Rojo'
INDUSTRIAL La fàbrica va revolucionar l'economia de Masquefa, basada fins llavors en l'agricultura HARMONIA Les diferents naus mantenen la mateixa estètica i estructura, malgrat haver-se construït al llarg de mig segle EQUIPAMENTS L'Ajuntament va adquirir la finca per fer-hi diferents serveis municipals en tancar l'activitat el 2002
La fàbrica metal·lúrgicava quedar obsoleta i va acabar tancant l'any 2002
La revolució industrial va arribar a Masquefa de la mà del barceloní Rogelio Rojo, que va iniciar una empresa que acabaria sent la principal activitat econòmica del municipi. Bona prova d'això és que, a meitat del segle XX, pràcticament totes les famílies hi tenien algun membre amb alguna relació laboral. Quan va tancar la darrera activitat, el 2002, el recinte ocupava prop de 10.000 metres quadrats.
Envoltat per quatre carrers, el que es coneix actualment com la fàbrica Rogelio Rojo està format per diferents edificacions aixecades l'any 1917, als anys trenta i durant la segona meitat del segle XX.
El volum principal del conjunt té forma d'U, està format per dues naus de planta baixa i una de planta baixa i primera planta, així com altres edificacions annexes.
Malgrat la seva construcció en èpoques tan diferents, la part central del conjunt manté l'harmonia en l'estil constructiu, basat en l'ús del maó vist, els grans finestrals i les cobertes de teula àrab amb encavallades de fusta. Només el color dels maons delata a simple vista que les naus es van edificar en moments tan separats en el temps.
Els grans espais interiors són diàfans, el que ha permès adequar-los per a diferents equipaments municipals després que l'Ajuntament de Masquefa comprés el recinte l'any 2002.
Una fàbrica que marca la vida
El masquefí Daniel Gutiérrez, consultor en patrimoni cultural, ubica la fàbrica de Rogelio Rojo en un moment de revolució per a l'economia del municipi. A cavall dels segles XIX i XX, arriba l'electricitat, es construeixen els primers dipòsits d'aigua i arriba el ferrocarril, amb l'obertura de la línia del carrilet entre Igualada i Martorell. Això permet la implantació de les primeres indústries, com la Rojo.
Gutiérrez recorda que “els de la meva generació encara recordem que la Rojo tenia una sirena que marcava la vida de Masquefa”, avisant de les hores d'entrada i sortida de la fàbrica. Així, com ironitza Daniel Guitérrez, els masquefins “van passar de treballar de sol a sol al camp a fer-ho a toc de xiulet”.
Hi va haver un temps en què “tothom treballava a la Rojo” i fins i tot altres famílies “feien feina a casa amb màquines”. Durant la dictadura, Gutiérrez explica que “també va ser un pol de poder polític”. Malgrat l'efervescència industrial del Baix Llobregat, que va començar a atraure els masquefins, la fàbrica “ha estat de principi a fi un fet cabdal en l'economia del poble”.
A finals dels anys vuitanta, les instal·lacions de la fàbrica queden obsoletes i la darrera part activa de l'empresa tanca el 2002.
Col·lectivitzada a la Guerra Civil
El 10 d'abril del 1922, començava a funcionar la companyia Viuda e Hijos de Rogelio Rojo, transformada, el 1925, en Hijos de Rogelio Rojo. Tot i que originàriament s'hi feien també els teixits, els successors van optar per fabricar únicament fornitures metàl·liques, com ara sivelles, botons i agulles, i també plaques per a les ampolles de cava.
Amb l'esclat de la Guerra Civil, la fàbrica va ser col·lectivitzada i es va dedicar a fabricar projectils per a l'exèrcit republicà. També es va construir un nou edifici.
Malgrat la duresa de la postguerra, fàbrica va créixer, sovint a costa d'haver de fer servir vells bidons per reciclar la xapa i també donant sortida als materials de rebuig de la incipient indústria automobilística.
L'Ajuntament va adquirir la finca el 2002 i ha anat reformant les naus per ubicar-hi equipaments com ara la biblioteca, un auditori polivalent, un casal per a joves i el Centre Tecnològic Comunitari, un espai que posa les noves tecnologies a l'abast de tothom, salvant les discapacitats. La Rojo acompanya ara Masquefa cap a la revolució del segle XXI.
