L'exili i la identitat

Com si es volguessin afegir a la celebració de la primera Jornada de l'Exili i la Deportació, al matí la pluja i el fred van acompanyar els caminants al coll de la Manrella, al Pirineu, i a la tarda la tramuntana aixecava la sorra i tallava els rostres i les mans a la platja d'Argelers de la Marenda, un dels principals escenaris d'una retirada que va convertir el Rosselló en un immens camp de refugiats, ja que, en pocs dies, entre el 28 de gener i el 10 de febrer del 1939, va fer que la població de la comarca passés de tenir 240.000 habitants a tenir-ne 780.000.

Antonie Parra, alcalde d'Argelers, declarava a aquest diari: “El poble, que vivia de la pesca i només tenia 3.000 habitants, es va trobar que, impotent davant la situació generada per l'allau de refugiats, el govern francès va decidir ubicar-los a la platja, i ens vam trobar que nosaltres, que no teníem recursos ni rebíem ajuda internacional, havíem d'atendre una població que no tan sols multiplicava per 35 la nostra, sinó que no teníem una solució a curt termini.” Amb relació a aquesta complicada situació, generada per una confrontació, el conseller d'Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència, Raül Romeva, va assenyalar: “Tota guerra significa una derrota de la humanitat.” Les paraules, dites sota la pluja batent, quan a les dotze del migdia una part de les 600 persones que s'havien apuntat a la jornada es van atrevir a deixar el cotxe i els autocars, van arribar acompanyades d'una declaració d'intencions: “Som molts els que estem disposats a guanyar la batalla, pacífica però sense treva, en favor d'allò que ens fa més humans: l'amistat i la solidaritat entre persones i pobles.” 

Abans havien parlat Serge Barba, president de l'Associació de Descendents de la Maternitat d'Elna (DAME); la presidenta de l'Amical de Ravensbruck, Anna Sallés, i Alma Sahinpasic, bosniana refugiada durant la guerra dels Balcans, que van emocionar uns assistents entre els quals es podien veure vells lluitadors que havien viscut la retirada. Persones com Antonio Cánova –que, tot i els seus 96 anys i la poca mobilitat, recordava que havia lluitat en la brigada de xoc de l'exèrcit popular i que va ser un dels últims a travessar la ratlla–, com Cristine Somoza –filla d'un represaliat que, quan va sortir d'Argelers, va continuar lluitant contra el nazisme i va acabar en un camp de concentració de Hitler– i com Lluïsa Miralles –que va explicar com, quan era una nena de dotze anys, va travessar la ratlla, va haver de viure penalitats i complicacions, i es va casar amb Miquel Serra, un antic deportat a Mauthausen, amb qui va continuar lluitant per la causa democràtica i republicana.

Per uns moments, el temps vital es va paralitzar. Es feia un acte de justícia i dignitat, i així, quan l'alcalde d'Argelers i el conseller Romeva, acompanyats de la presidenta del Parlament i el diputat Josep Rull, van descobrir la placa que acompanyarà el monòlit en memòria dels republicans morts als camps de concentració que es van aixecar després de la retirada, es valorava com una victòria pòstuma, per exemple per Joan Hernàndez, membre de l'Associació d'Expresoners del Franquisme. Carme Forcadell, en l'acte que va tancar la jornada, assegurava: “Hem de ser conscients que les persones que van haver de fugir, ho van fer per la guerra i la voracitat d'uns guanyadors que no els van donar alternativa. Eren els nostres pares, els nostres besavis, la nostra identitat, però els catalans no som així; nosaltres que hem patit la repressió som una terra d'acollida, i és per això que obrim les portes als nous refugiats.” Joanjo Bosk va interpretar Cançó per Elna i Sílvia Bel va llegir les Corrandes d'exili de Pere Quart. Dotze hores de reconciliació amb el passat.