Clam al Sant Jordi pels refugiats

Clam rotund i multitudinari, ahir al Palau Sant Jordi, pel dret dels refugiats a ser acollits. El Gran Concert per a les Persones Refugiades, preàmbul del que, la setmana vinent, es preveu que sigui la manifestació més gran d'Europa per aquesta causa, va reunir més de 15.000 persones a Montjuïc, en un ambiciós espectacle amb direcció escènica de La Fura dels Baus, i la participació d'una cinquantena dels artistes més populars del país i també d'altres zones de l'Estat.

El concert va començar amb el testimoni, en imatges, d'un sirià, en Rasol, obligat a refugiar-se i l'enderrocament dels maons d'un hospital de cartró que, inevitablement, recordava les proeses de Pink Floyd. Solemnement acompanyats de l'Orquestra de l'Esmuc i la Coral Càrmina, tot seguit, Roger Mas i Núria Graham, enfilada en el mateix tipus de plataforma mòbil que solen fer servir, en aquest mateix recinte, les dives del pop, van ser els primers de cantar. La periodista Gemma Nierga, presentadora de la vetllada conjuntament amb Jordi Évolle i Carles Prats, va recordar com alguns dels nostres avis i besavis van haver de fugir a França, Bèlgica, Suïssa o l'Amèrica Llatina. I Meera Zaroor, refugiada siriana de 18 anys establerta a Catalunya, va comparèixer a l'escenari per deixar ben clar que no es rendiran. “Reconstruirem Síria sense injustícies i dictadures. Costarà temps, però ho aconseguirem! Com va dir Mandela, tot sembla impossible... fins que s'aconsegueix.” La primera ovació de la nit, tanmateix, va arribar amb Lluís Llach i Manolo García, que van cantar Venim del nord, venim del sud i, en el cas del cantant d'El Último de la Fila, a més, Pájaros de barro. “És un honor estar aquí amb vosaltres per aquesta causa tan important”, va proclamar. Sense temps gairebé per respirar, Marina Rossell va compartir els versos de Quanta guerra! amb Paco Ibáñez, a qui no li va costar gens ni mica encendre el Sant Jordi, poc després, amb A galopar. ”Gràcies a Catalunya per haver demostrat una vegada més que és un poble civilitzat i solidari”, va concloure el cantautor. “No tanqueu portes, no tanqueu portes!”, va cridar, per primer cop durant la nit, el públic. “Som aquí per exigir-vos [als polítics] el compliment de les vostres obligacions: garantir el dret a l'asil i a la lliure circulació”, va afegir, contundent, Toni Borrell, portaveu de Stop Mare Nostrum, el primer dels diversos activistes que, durant la nit, van pujar a l'escenari. “Cap persona és il·legal!”, va concloure amb el puny alçat.

El concert, que encara no havia arribat a la primera hora i ja començava a passar-se uns quants minuts de l'horari previst, va continuar amb Macaco, que va demanar a les més de 15.000 persones del Sant Jordi que es posessin dempeus per cantar Con la mano levantá.. Alguns actors de la sèrie Merlí van llegir testimonis d'ablació, homosexualitat, violència i matrimonis forçats en països en conflicte abans que In Crescendo i el 1st African Gospel Choir cantessin, amb l'ajuda naturalment del públic (i la llum dels seus telèfons mòbils), el Que tinguem sort de Llach. Ismael Serrano, sol amb la guitarra, es va endur a continuació un bon feix d'aplaudiments amb Papa cuéntame otra vez. Alguns dels primers nusos a la gola de la nit van arribar amb el drama –narrat amb imatges i veu en off– d'en Rasol, la seva dona i fills caient a les aigües del Mediterrani així com amb la interpretació de Com plora el mar a càrrec de Joan Dausà, acompanyada de brillants recursos de La Fura dels Baus. “En un concert com avui no hi hauria d'haver llotja reservada per a les autoritats. L'única autoritat la tenim la gent”, va proclamar, just després, Jordi Évole assenyalant la grada on hi havia Ada Colau, Carme Forcadell,Santi Vila i Raül Romeva, entre d'altres autoritats. “Sabem que alguns de vosaltres lluiteu, lluiteu i lluiteu perquè això no sigui així, però d'altres us refugieu i dieu que és un problema de competències”, va etzibar abans que el públic comencés a cridar un altre dels grans lemes de la nit: “Prou excuses!”.

Després de les actuacions d'Antonio Orozco (Mi héroe) i Sopa de Cabra amb Amaral (Camins), Òscar Camps (Pro Activa Arms) va denunciar: “Això és un crim propiciat per la indústria de la guerra i la indústria de les fronteres. I el silenci ens farà còmplices d'aquest crim”. Joan Manuel Serrat i Judit Nedderman (que substituïa Sílvia Perez Cruz, baixa a última hora per malaltia) van cantar Plany al mar abans que tot un estol d'artistes (la Dharma, Manolo García , Pemi Fortuny, Santi Balmes, Gossos, Lucrecia, Jofre Bardagí...) cantessin amb Serrat l'obligada Mediterráneo, al mateix temps que la Colla Vella dels Xiquets de Valls, els Minyons de Terrassa, els Castellers de Vilafranca i la Colla Jove dels Castellers de Tarragona, en un altra de les imatges de la nit, aixecaven quatre pilars. “Fa goig veure tanta gent implicada i donant suport”, va afirmar Serrat. “Acollir els refugiats és un acte de pura justícia”.

Després d'una altra exhibició castellera (4 de 7 amb agulla), el concert es va reprendre amb Sílvia Bel, Elena Gadel i, altre cop, Lluis Llach (que van cantar Corrandes d'exili); Ovidi 3 (el projecte de Borja Peñalba i l'ex-diputat David Fernández, que ahir es va fer acompanyar de Fermin Muguruza) i la sahrauí, establerta a Barcelona, Aziza Brahim. Un exemple, acte seguit, de la fredor amb què Rasol ingressa a un camp dels refugiats... i Los Chichos, que van cantar, a un volum ensordidor, Quiero ser libre.

Després que Carles Prats admetés “que encara ens queda molta feina per fer si volem ser una terra d'acollida”, va ser el torn de dos dels grups més festius de la nit: Cheb Balowski i Txarango, que l'any passat es van fer un tip de viatjar per camps de refugiats. “Hem d'agrair a la gent que, als camps, s'estigui deixant la pell per canviar aquesta realitat, però no estarem contents fins que els carrers de Barcelona estiguin plens i els que tenen la clau obrin la porta. Tenim molta pressa“, va afirmar Alguer Miquel, cantant de Txarango. Només quedava deixar ben clar, amb una participativa Qualsevol nit pot sortir el sol,capitanejada per Sisa, que casa nostra és casa vostra. Si és que hi ha, naturalment, cases d'algú.