Veu de tro, mans tremoloses

El temps ha convertit en tremoloses les mans de l'home que fins al juliol del 2009 tot ho dirigien, tot ho ordenaven, tot ho manaven, tot ho podien. Les mans de Fèlix Millet ahir tremolaven mentre la seva veu de tro, que no ha perdut, omplia l'auditori de la Ciutat de la Justícia i tots els titulars de la premsa electrònica, que, quasi al mateix moment que ell parlava, immortalitzaven la confessió que implica per primer cop CDC, el partit que tot ho ha dirigit en aquest país, en un cas de finançament irregular.

L'aparença d'home empetitit en la cadira de rodes, l'aspecte quasi desvalgut, els evidents problemes de salut agreujats per l'edat que li dificulten la mobilitat, l'oïda i la visió, podien fer pensar a més d'un que Fèlix Millet compareixia ahir al judici sobrepassat per les circumstàncies, confús, a fer el paper de babau i a mercè de la davantera que en el procés semblava haver agafat el tàndem Montull. Res més lluny de la realitat. Els grans moren matant i sobretot apel·lant al seu orgull, i de més grans que Millet, en el sentit estricte del poder, n'hi ha hagut pocs en aquest país, i de més orgullosos encara menys.

L'expresident del Palau sabia perfectament a què anava ahir al judici, i, més que la intenció de disparar contra Convergència i de dir un nom o deixar-ne de dir uns quants altres, hi va anar a retornar les coses al seu lloc i deixar clar que l'home important en aquesta història és ell, que el prohom de la societat que durant tres dècades havia dirigit els destins de la primera institució cultural de la ciutat és ell, i no la filla d'un API a qui va donar oportunitat de progressar en aquesta vida donant-li feina de controlador d'obres, i altres coses, al Palau de la Música.

Dilluns al vespre l'única cosa que no estava clara era quin seria l'ordre de declaració en la vista que va arrencar ahir a dos quarts de deu del matí, però, després del moviment estratègic dels Montull de pactar amb el fiscal una confessió a canvi de beneficis en el procés, Millet sí que tenia clar que si algú havia d'explicar què va passar dins el Palau era ell, que per alguna cosa va ser el president de la institució. Millet, el que el populatxo ha escarnit, el de les bromes i les befes que l'han presentat com a Fèlix Bitllet, el que es trenca un fèmur i el maluc i ningú se'l creu, va tornar a ser ahir el senyor Millet, centre d'atenció, i quan declarava se'l notava en el seu paper d'home important, una vegada més, potser per última vegada en la seva vida.

I així va ser que va començar a declarar i que va decidir fer una picada d'ullet al fiscal quan, com qui no vol la cosa, va deixar anar que en la seva confessió del setembre del 2009 s'havia deixat “un tema”. I el fiscal, llest, el va convidar a aclarir de quin tema estava parlant, i ell, mans tremoloses, veu de tro modulada per tampoc ser més estrident del que tocava ni trencar cap vaixella en cap vitrina de cap casa bona, ho va dir: “El tema de Convergència.” Eren les 10 i 45 minuts del dimarts 8 de gener del 2017, un minut i un dia per a la història.

El judici del cas Millet, o cas Palau, o cas del 3%, i no pas del cas Montull, difícilment donarà més minuts de glòria des d'ara fins al juny. Per al fiscal, que ahir va obrir els ulls quan va comprovar que Millet volia declarar, i que a mesura que avançava l'interrogatori es va anar animant, agradant, i es va notar un pèl massa que disfrutava en la seva tasca inquisitiva, el moment de glòria vindrà a fi d'any, quan la sala li entregui una sentència amb una condemna a CDC. Com diria un francès, dels que ahir corrien per Barcelona, les jeux sont faits.