L'atenció a les persones sense llar s'ajusta a les necessitats
La residència Creu de Molers, a Barcelona, amplia els horaris per adaptar-se a l'augment d'usuaris que treballen
Cal Muns és el primer centre creat per atendre sensellar que tenen trastorns de salut mental o amb discapacitat
Habitacions individuals per descansar bé i tenir intimitat, flexibilitat horària d'entrada al vespre i possibilitat de sopar més tard són alguns dels canvis que ha introduït els últims temps la residència que atén persones sense llar Creu de Molers, al Poble-sec, a Barcelona. El motiu dels canvis: cada cop hi ha més usuaris que treballen, però continuen sense poder-se pagar un pis o ni tan sols una habitació de relloguer. “Hem passat d'un model assistencialista tradicional a posar la persona al centre, i això vol dir intentar cobrir les seves necessitats particulars en el camí cap a l'autonomia”, explica el director de Creu de Molers, Francesc Pous.
A Cal Muns, al barri de la Bordeta, també a Barcelona, atenen persones sense llar amb trastorns de salut mental i/o discapacitat. És el centre més nou de la ciutat. Amb un disseny tan útil com agradable, reprodueix petits menjadors amb cuina i rentadora, sales d'estar amb sofàs i televisió o amb cadires i taules rodones per llegir i mantenir converses. “La intenció és que en un màxim de dos anys guanyin autonomia –explica el psicòleg i director de centre, Raúl Alcázar–. Són persones acostumades a desconfiar per sobreviure i necessiten construir un vincle i treballar.”
Els responsables de Creu de Molers –de la Fundació Sant Joan de Déu– i de Cal Muns –Sant Pere Claver– coincideixen a partir de la base d'oferir un espai de tranquil·litat i seguretat als usuaris per treballar i recuperar l'autoestima, l'autonomia, la salut i molts altres aspectes amb plans de treball fets a mida. “Són persones en situació molt fràgil –remarca el cap del departament de salut mental de la Fundació Sant Pere Claver, David Clusa–, amb itineraris de vida complicats, i no es pot construir un projecte terapèutic a mitjà termini. Cal temps.”
Esforç municipal
L'Ajuntament de Barcelona està fent una important aposta per l'atenció especialitzada a les persones sense llar que arriben als centres residencials d'inclusió derivats pel servei s'inserció social (SIS) o de centres de primera acollida. Segons dades del 2015, l'11% dels usuaris de la Xarxa d'Atenció a Persones Sense Llar treballaven –pocs anys abans eren el 4%–. D'altra banda, es calcula que més del 40% de sensellar tenen algun trastorn de salut mental o una addicció.
Causa o conseqüència?
De totes maneres, la gran pregunta és si aquests trastorns i addiccions van ser la causa o la conseqüència de la vida al carrer. “El que sabem és que tothom que és al carrer desencadena patologies físiques (mala circulació, malalties respiratòries...), que la vida se'ls escurça uns vint anys i que hi ha deteriorament de les capacitats cognitives”, adverteix el coordinador del pla de lluita contra el sensellarisme de l'Ajuntament de Barcelona, Albert Sales.
Sales defensa la necessitat dels recursos especialitzats per evitar recaigudes, adequar millor cada pla de treball i també alliberar de tensió els professionals i els altres residents. “Cal Muns ha de ser l'exemple de l'atenció apropiada alhora social i mèdica”, argumenta. En aquesta línia, està previst obrir-ne un per a joves sense llar i en el cas de les dones ja es treballa per millorar els canals d'entrada al circuit d'atenció tenint en compte que sovint són víctimes de violència i assetjament pel fet de ser dones.
En un mes, les 41 places de Cal Muns ja estan pràcticament ocupades. Paral·lelament al tractament mèdic i emocional, alguns usuaris necessiten que se'ls tramiti la documentació, o la pensió, o bé aprendre hàbits i a conviure amb altres persones en un mateix espai. El centre ha de ser, si tot va bé, un pont cap a un pis compartit o un del programa Primer la llar. Un terç són dones. És un pla de treball global i se'n vol fer participatiu el barri. “Si algú és un apassionat dels escacs, buscarem un centre cívic de la zona on hi pugui anar a jugar”, posa d'exemple Clusa. Per això hi ha la figura del gestor de casos, que és qui ho coordina tot.
“D'exigències, n'hi ha poques, però les que hi ha són molt grans”, li agrada dir a Alcázar. Això vol dir saber conviure, fer un bon ús de l'edifici i sobretot “han de pensar què volen fer amb la seva vida i posar de la seva part per fer-ho possible”. Entre els primers usuaris, una noia amb esquizofrènia que ha estat hospitalitzada i, un cop ha tingut l'alta, ningú de la seva família se'n pot fer càrrec i ella no pot fer vida autònoma. O un home iranià sense papers i sense cap ingrés.
Fer un pla d'estalvi
“Els donem un temps de tranquil·litat per fer un pla d'estalvi.” Aquesta és una de les coses que poden sorprendre de les que explica el director de la residència Creu de Molers, Francesc Pous. Gestionada per Sant Joan de Déu, s'adapta a les necessitats del moment. El pla d'estalvi es refereix als usuaris que treballen però fa poc temps que ho fan o tenen uns ingressos molt baixos. Saber que tenen cobertes les necessitats bàsiques els permet recuperar un pla de vida amb garanties. “En una ciutat sense habitatge assequible i on una habitació costa 400 euros al mes és molt difícil reconstruir un projecte de vida”, es lamenta Sales, que veu “preocupant” la situació de Barcelona, també per les males condicions laborals de moltes persones. “Es veuen recaigudes”, admet.
Pous calcula que un 20% acaben tornant al centre perquè no se n'han sortit. De totes maneres, destaca que el 60% de sortides són positives, és a dir, que són perquè tenen feina o bé han recuperat la relació amb la família. “Els últims dos anys hi ha més sortides amb feina, però acostumen a ser poc estables”, precisa. Creu de Molers aposta per treballar les habilitats laborals i socials dels residents en plans individualitzats i també per facilitar activitats d'oci. L'estada mitjana és de quatre mesos, tenen 52 places i hi ha una llista d'espera d'unes deu persones derivades d'altres serveis. “Tenim persones que fa un mes tenien una vida absolutament normalitzada i no és fàcil assumir que no tens res”, sentencia.
