Record per als esclaus de Franco

Jornades de sol a sol, en condicions pèssimes i sense cap mena de formació prèvia. L'única esperança, la redempció d'un dia de la pena de presó per cada dia treballat i unes quantes monedes per enviar-les a la família, que patia la fam i la humiliació d'haver perdut una guerra. Milers de presoners del franquisme van treballar en règim d'esclavatge en la construcció d'obra pública per tot l'Estat i encara són pocs els reconeixements que s'han fet a aquestes persones, que s'hi van deixar la pell, moltes sense delictes de sang i tancades només per les seves idees.

A Sant Adrià de Besòs, l'historiador José Luis Muñoz ha tret a la llum la història del destacament penal que va aixecar el pont de l'N-II damunt del riu Besòs, del qual se sabia ben poca cosa fins ara.

Encaixant les peces

“Ho vaig trobar gairebé per casualitat, fent recerca d'altres temes”, explica. Les seves investigacions han servit per encaixar les diverses peces d'un trencaclosques que permet perfilar la història d'una setantena d'homes, presos polítics possiblement de la presó del Poblenou, que van passar un any fora del recinte per treballar en la construcció de l'únic pont que permetia el pas dels vehicles a Sant Adrià de Besòs, que havia estat arrasat l'any 1937 per una de les moltes baixades torrencials del riu, el que en aquell moment s'anomenava una “besosada”.

Els treballadors encarregats d'aixecar la infraestructura formaven un dels grups de presoners que, a partir del 1939, el règim franquista convidava a treballar en diverses obres públiques, una pràctica que es va allargar fins als anys setanta. L'empresa Cimentaciones y Obras va contractar el destacament penal i, tal com es feia en aquell moment, va pagar els salaris que corresponien als treballadors directament a la Prefectura del Servicio Nacional de Prisiones, i va descomptar només 1,50 pessetes en concepte de manutenció de cada pres, que havia d'afrontar jornades laborals inacabables sense que els responsables de l'obra tinguessin ni la més mínima preocupació per les condicions de seguretat a la feina. A més, havien de pagar-se de la seva butxaca les botes i qualsevol peça de roba que necessitessin, més enllà de les que els proporcionaven a l'inici.

Un pont de rècord

En aquest cas, l'obra va ser tot un èxit, perquè el seu enginyer, Vicente Roglá Altet, va rebre l'any 1946 el premi Francisco Franco de Ciències. En aquell moment, el pont de Sant Adrià era el de més distància entre pilars de tot l'Estat, tal com ha pogut documentar José Luis Muñoz resseguint la història.

Va ser la pista d'un dels presos que va treballar en aquell destacament, Joaquim Miquel Montes, el que va portar Muñoz a descabdellar totes les vicissituds de la construcció del pont. Montes, veí de Santa Coloma de Gramenet, formava part de la Unió de Joventuts Antifeixistes de Santa Coloma, Sant Adrià i Badalona, un grup de joveníssims activistes que l'any 1939, amb la guerra acabada a la zona, es van organitzar per redactar i distribuir fulls de mà, van atacar una caserna de militars feixistes italians al Bon Pastor i es van dedicar a assaltar falangistes acabalats per obtenir diners i distribuir-los entre famílies republicanes víctimes de la repressió. L'organització va ser desmantellada ben aviat i es van detenir 28 persones, a les quals el règim franquista va imposar penes severes. Cinc d'ells van ser condemnats a mort. N'hi va haver un, Manuel Campeny, que va ser afusellat al Camp de la Bota. Joaquim Miquel Montes va ser un dels condemnats a mort, però posteriorment li van commutar la pena per trenta anys de presó i va acabar al destacament penal de Sant Adrià per a la construcció del pont del riu Besòs. Tot i l'estricta vigilància militar que tenia el grup, Montes va aconseguir escapar-se entre l'octubre i el desembre del 1943 i va poder marxar a l'exili.

Per la història de Montes, José Luis Muñoz es va assabentar de l'existència del destacament penal del Besòs, del qual després va trobar més informació en un estudi de Juanjo Olaizola Elordi sobre els treballs forçats en l'àmbit ferroviari. En l'inventari d'obres, hi apareixia el pont de Sant Adrià. “Vaig tenir la sort que, per sobre del pont, hi passava la línia de tramvia que enllaçava Badalona amb Barcelona”, argumenta Muñoz per explicar per què el pont apareixia en aquest extens treball de recerca. Des d'aquí, i desenredant el fil de la història, ha aconseguit treure de l'oblit alguns dels que van experimentar més a fons la repressió franquista.