Últim adeu a un lluitador incasable

El passat novembre ens aplegàvem –molta gent, societat civil i institucions, totes les institucions, de tots els colors– per posar la primera pedra de les noves instal·lacions de la Muntanyeta, a l'antic institut de Bonavista. Les fotos ens mostren un grapat de gent, amb aquelles armilles d'un groc-verd llampant, al voltant de la primera pedra. Però, si haguéssim de ser justos, aquella primera pedra tenia un nom propi, el d'en Jaume Marí.

No es pot explicar la Muntanyeta sense aquest nom, sense l'energia, la tenacitat i les hores i hores de treball que hi va posar fins al darrer dia, i aquesta no és una frase feta. La tenacitat –que no és el mateix que la tossuderia– venia acompanyada d'unes formes amables, gairebé seductores, que feien més difícil negar-se a les propostes i demandes que feia, i per això més penós encara haver de fer-ho per impossibilitat material, com passa més del que voldríem. Hi ha vegades, però, que les coses van endavant. Aquella primera pedra, de futur, i la realitat present de la Muntanyeta –que ja hi és– ens demostren que és possible, que es poden conjuntar voluntats molt diverses, amb un bon fi. Cal, això sí, un motor, un catalitzador, com ha estat en Jaume Marí.

Deia Bertolt Brecht: “Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. N'hi ha que lluiten un any i són millors. N'hi ha que lluiten molts anys i són molt bons. Però n'hi ha que lluiten tota la vida: aquests són els imprescindibles.” També diem, potser per exculpar-nos, que no hi ha ningú imprescindible. Això no és del tot cert. No hi ha ningú imprescindible per sempre, i ara mateix sabem que la Muntanyeta continuarà, perquè continuarà tenint el suport –almenys el del govern, que és del que puc parlar, encara que estic segur que hi serà tothom– i sobretot continuarà donant servei a una necessitat. Però no hi hauria estat, no hauria estat com és, no podria haver-se fet prou gran per continuar, sense la tasca que ell hi va fer. Potser la grandesa està en haver impulsat alguna cosa que es fa gran i ja no et necessita. Com els pares i mares amb els fills. Són imprescindibles fins que deixen de ser-ne, però sempre seran l'origen.

La Muntanyeta queda. Lea dotzenes i dotzenes de persones que passen, i que passaran, per l'escola, per la residència, pels tallers, són la millor herència. Una deixa d'amor i de professionalitat, de tendresa i de rigor.

Jaume, ho vas fer tot molt bé, excepte marxar tan aviat.