Advocada que va començar la carrera defensant drets polítics al final del franquisme, Magda Oranich necessitaria gairebé un llibre perquè hi cabés el seu currículum. Activa defensora dels drets humans, i en especial dels de les dones, ha estat diputada al Parlament i regidora de l’Ajuntament de Barcelona. També va formar part de la junta del FC Barcelona. És tertuliana habitual en ràdio i televisió i participa en infinitat d’iniciatives polítiques, socials i culturals. És una dona a qui sembla que els dies li durin més de vint-i-quatre hores. Amb ella parlem de les seves conferències sobre lleis en el procés català.
“Vaig haver de defensar presos polítics i això em a dur a, més que polititzar-me, radicalitzar-me en la defensa dels drets humans.”
La veritat és que sí. Des de petita he tingut la vocació de ser advocada per defensar la gent. En trobar-me en plena dictadura, vaig veure la tortura de prop, vaig assistir a la pena de mort, i això et radicalitza molt. Els drets humans s’han de defensar aquí i arreu del món.
Com veu ara la situació dels drets humans?
En relació amb la dictadura, és absolutament positiva. En relació amb com hauria d’estar, doncs a mitges. Hem millorat moltíssim als països del primer món. Però no han millorat en altres països, amb tants refugiats, tanta gent que pateix. Això em preocupa molt i per això soc secretària del comitè català d’Acnur. En aquesta zona del món som uns privilegiats en comparació amb d’altres.
No pensa que, de vegades, Europa es mostra indiferent a tants drames com hi ha actualment?
Europa ha quedat fatal amb tot el tema dels refugiats. Aquí sí que hem anat enrere. Nacions Unides ja no en pot abastar més, hi ha 60 milions de refugiats i els països no han estat prou solidaris. A Catalunya no tenim competències, ara per ara, però l’Estat espanyol ha fet una vergonya. No han admès –igual que altres estats del món– els mateixos que s’havien compromès amb la UE! Hi ha criatures amb infeccions, sense escolaritzar, sense menjar i et preguntes com pot ser aquesta passivitat.
Una de les seves primeres tasques com a advocada va ser assistir el militant d’ETA Jon Paredes Manot, ‘Txiki’, el darrer executat pel franquisme a Catalunya, el 1975. Té la imatge de la seva mort com si hagués passat ahir mateix?
Sí, i m’emociona pensar en ell. A més amb un consell de guerra, sense cap prova! Allò va ser un horror. Aquests dies ho he recordat molt perquè he estat a la Model per fer un vídeo arran de desaparició de la presó. El van posar en capella, com es deia i van ser les dotze hores més llargues de la meva vida. He recordat molt aquells moments: quan deien que arribaria un indult del papa i quan vaig assistir a l’execució. També aquests dies he estat on van garrotar Salvador Puig Antich. Els funcionaris han senyalat a terra on van clavar el garrot vil.
És cert que encara porta la foto de Txiki a la cartera?
I tant, des de l’endemà que el van afusellar. És una foto amb un poema del Che Guevara, que va escriure ell: “Mañana cuando yo muera no me vengais a llorar, no estaré bajo tierra, soy viento de libertad.” Ho va escriure en una estampa de comunió dels seus germans petits, que li vaig passar dos o tres dies abans que l’executessin, però els militars la van descobrir, ens van obrir un consell de guerra a ell i a mi per haver-li donat la foto. Crec que ells mateixos es van sentir ridículs i la matinada del dia de l’ execució, me la van tornar dient que la hi podia donar. I hi va escriure aquest poema. Assistir a una pena de mort sí que et marca de per vida.
Què significa per a vostè que s’hagi tancat la Model?
És un avanç molt important de la societat. Crec que el conseller de Justícia ha estat molt valent de fer el que havien d’haver fet ja fa molts anys! La Model es diu així perquè quan la van construir, el 1904, era un model de presó, però des de fa més de 50 anys és model del que no ha de ser una presó. Recordo les primeres reunions, quan era una jove advocada molt aplicada amb això dels presos, que va venir el director general de Presons –ara Catalunya en té les competències; som l’única comunitat autònoma– i ja ens va dir que s’havia de destruir. I parlo dels anys setanta!
Ha lluitat contra el franquisme, va participar en la creació de l’Assemblea de Catalunya. Quan va prendre la decisió de lluitar pels drets humans i, sobretot pels de les dones?
En els drets de les dones estàvem al nivell de països de l’islamisme radical. A nivell legal, no podíem moure un dit sense permís del marit. Quan vaig arribar a la Facultat de Dret –quan vaig acabar la carrera i em vaig col·legiar les dones érem un 1,5%– sabia que no teníem els mateixos drets però no ho detectaves tant. L’ article 428 del codi penal era vigent i deia que el marit que descobrís in fraganti la dona amb un altre i els matés a tots dos, tenia una pena de desterrament, només! I em vaig quedar horroritzada! La dona havia d’obeir; si et violaven, el pare podia perdonar. En la catalana sí que podies però en l’espanyola no podies signar contractes. No m’ho podia creure.
Aquest any trenta dones han estat assassinades per les seves parelles. Què hem de fer davant això?
Crec que es pot millorar. Amb més mitjans, lleis diferents, tot i que les tenim ara són relativament bones, més conscienciació, més educació. Pel que fa als drets de la dona, i a Catalunya especialment, tenim lleis pròpies dels països més avançats del món. El problema és que és més fàcil canviar lleis que mentalitats. Podem anar cap a lleis més progressistes però les mentalitats no són tan fàcils de canviar. Per això cal educació. La violència contra les dones, que és el crim que les Nacions Unides diu que més es practica al món, a Europa ha baixat. El que passa és que abans no es deia, les dones s’avergonyien de dir-ho, les famílies demanaven que dissimulessin. Ara es denuncia més però encara no és tot el que s’hauria de denunciar.
Ha fet moltes conferències sobre el procés. Per què vol la independència?
Primer perquè estic absolutament convençuda que Catalunya és una nació i té dret a la independència. Crec que vivim un espoli econòmic brutal, que no tenim llibertat suficient per utilitzar la nostra llengua en moments clau i crec que estem oprimits en moltes coses. Els últims temps semblen de broma: el Tribunal Constitucional, detencions, requisen estelades, intenten inhabilitar la presidenta del Parlament...
Ja tenim data i pregunta. Com a jurista, el referèndum es farà? És legal convocar-lo?
Formo part dels quasi mil juristes que hem declarat i firmat que podia haver estat legal perquè la Constitució ho permet. No diu enlloc que no. A més, l’Estat podia haver transferit les competències. Haurien pogut deixar fer una consulta, però ens han anul·lat ara fins i tot la llei de consultes que havia aprovat el PSC! Nosaltres, al Parlament de Catalunya, farem unes lleis de transitorietat jurídica i serà legal amb les nostres lleis. Potser serà il·legal segons les seves, però tots els canvis i revolucions necessiten lluita. Mirem com comença i com acaba el segle passat: els drets de la dona, les diferents nacions del món, etc. Això ha estat possible i no ha passat res. Però hem de recordar a la gent que també depèn de nosaltres. Som molts i per tant, podem!
Parlem de la seva salut: ha patit del cor, ha tingut un càncer...
I un sinistre total amb el cotxe. Vuit mesos en cadira de rodes! Si ens llegeix alguna dona que està en aquells moments tan horrorosos en què t’acaben de dir que tens càncer de mama o que estan fent químio, els vull transmetre molta esperança i molta força. Avui càncer ja no és sinònim de mort. S’ha de donar les gràcies a tota la investigació que s’està fent i cal pensar que Catalunya és pionera al món en aquesta qüestió. Amb el càncer s’aprèn a viure la vida d’una manera diferent i s’ha de tenir molta solidaritat amb els que també pateixen. Crec que el càncer et fa millor persona.
Té ganes de jubilar-se?
Encara em queda. Pensa que m’he sotmès a una operació a cor obert i res... Depèn de les feines això de jubilar-se. La meva em permet seguir activa i mentre tingui la força que els metges m’han ajudat a tenir, seguiré!
Què pensaria el seu pare de la seva trajectòria?
N’estaria molt content. Cada dia parlo amb ell mentalment. Ell va ser qui em va ensenyar, de ben petita, que una dona podia fer les mateixes coses que un home i em va ensenyar a estimar els drets humans.