Gaudí dalt del podi olímpic

Moblar la ciu­tat

De la trans­for­mació urbana de Bar­ce­lona amb motiu dels Jocs se n’ha par­lat molt i se’n seguirà par­lant. De fet, l’actual atrac­tiu de Bar­ce­lona i el fet que la ciu­tat sigui cone­guda al món, també amb el país del qual és capi­tal, és con­seqüència d’aque­lla trans­for­mació. El procés inde­pen­den­tista ho tin­dria més com­pli­cat exter­na­ment sense els Jocs de l’alcalde Mara­gall.

Men­tre els arqui­tec­tes i urba­nis­tes aixe­ca­ven i expan­dien la nova ciu­tat, l’Olimpíada Cul­tu­ral la moblava. La majo­ria d’escul­tu­res públi­ques que ame­nit­zen el pai­satge urbà de Bar­ce­lona van ser encàrrecs i rea­lit­za­ci­ons de l’Olimpíada Cul­tu­ral. El David i Goliat d’Antoni Llena a la Vila Olímpica, el monòlit en memòria de les vícti­mes del Camp de Bota de Miquel Navarro, els Mis­tos de Clae Olden­burg al barri d’Horta... També mol­tes obres fun­gi­bles pre­sen­ta­des per escul­tors i pin­tors del tot el món con­vo­cats a Bar­ce­lona en aquells anys. El famós i en el seu moment polèmic Núvol i Cadira que Antoni Tàpies va plan­tar al ter­rat de la seva Fun­dació, al car­rer Aragó, és una mica poste­rior als Jocs però està enco­ma­nat del furor escultòric públic i monu­men­tal que l’Olimpíada Cul­tu­ral va afa­vo­rir.

L’Olimpíada Cul­tu­ral va orga­nit­zar qua­tre tem­po­ra­des d’un Fes­ti­val de Tar­dor amb una gran pro­gra­mació tea­tral. Si les escul­tu­res públi­ques havien de trans­cen­dir els Jocs, com així ha estat, el fes­ti­val també havia de tenir con­tinuïtat. No ha estat així, en bene­fici de Girona, que amb el Tem­po­rada Alta es va apro­piar de la idea.

El Qua­drat d’Or

Els Jocs van fer des­co­brir Gaudí. Ara sem­bla que no pugui ser i que les cues de a la Sagrada Família, a la Pedrera, al parc Güell o a la Casa Batlló hi hagin estat sem­pre, però fins a finals dels anys vui­tanta eren edi­fi­cis que no sola­ment no es mirava ningú o gai­rebé ningú sinó que algu­nes cases de Puig i Cada­falch que n’eren paren­tes per la part moder­nista havien estat ender­ro­ca­des. El moder­nisme no tenia pres­tigi, es con­si­de­rava un art cadu­cat. Hem par­lat de la Fun­dació Tàpies del car­rer Aragó. Té el domi­cili en una casa obra de Domènech i Mon­ta­ner. Si s’havia sal­vat de l’ender­roc és perquè la filla de l’alcalde Joa­quim Viola, que estu­di­ava arqui­tec­tura, va anun­ciar al seu pare que tota la facul­tat en ple es mobi­lit­za­ria con­tra ell si el pro­jecte tirava enda­vant.

El pres­tigi retro­bat del moder­nisme va ser pos­si­ble gràcies al pro­grama el Qua­drat d’Or que l’Olimpíada Cul­tu­ral va impul­sar i l’arqui­tecte, urba­nista i his­to­ri­a­dor Albert Gar­cia Espuche va rea­lit­zar. No es trac­tava només de situar en pri­mer pla els tres grans, Gaudí, Domènech i Mon­ta­ner i Puig i Cada­falch, sinó també els altres arqui­tec­tes coe­ta­nis més des­co­ne­guts que van impreg­nar l’Eixam­ple de l’estil que carac­te­ritza aquest sec­tor de la ciu­tat de Bar­ce­lona. Anys més tard, García Espuche va ser el des­co­bri­dor de les res­tes del Born, la ciu­tat ante­rior al 1714. Es van poder sal­var i ara es tro­ben en expo­sició. Els Jocs Olímpics o el seu espe­rit tenen una gran lon­gi­tud d’ona.

Lli­bres a la Vila Olímpica

Segons la Carta Olímpica del marquès de Cou­ber­tin, res­tau­ra­dor dels Jocs en l’era moderna, el lloc de residència dels atle­tes, la vila olímpica, ha de dis­po­sar forçosa­ment d’una bibli­o­teca, seguint el prin­cipi de mens sana in cor­pore sano. Els Jocs de Bar­ce­lona, com ha que­dat dit, havien de ser supe­ri­ors en tot i, en con­seqüència, a la Vila Olímpica del Poble­nou la bibli­o­teca pre­cep­tiva va ser auxi­li­ada i enri­quida amb qua­tre sales de cine, sales d’expo­si­ci­ons, sales d’audi­ci­ons musi­cals amb dis­cos... I l’esbarjo: dis­co­te­ques, jocs, bit­lles... Aquí, amb el seu permís, lec­tor, hi entro jo perquè vaig par­ti­ci­par en l’orga­nit­zació i també per posar en evidència quan­tes coses han can­viat, des d’aquell 1992 que tot sem­blava insu­pe­ra­ble­ment modern. La bibli­o­teca es va nodrir sobre­tot de dia­ris. Gràcies a un con­veni amb el prin­ci­pal dis­tribuïdor de premsa de Bar­ce­lona, els atle­tes tenien cada matí a la seva dis­po­sició tots o gai­rebé tots els dia­ris del món. Es trac­tava de donar-los la satis­facció de tro­bar el seu nom i la marca que havien fet, si més no, en les publi­ca­ci­ons dels seus països. No tots puja­ven al podi ni ins­cri­vien el seu nom en els grans mit­jans de comu­ni­cació mun­di­als. La bibli­o­teca va ser inten­sa­ment uti­lit­zada. Cada matí i tot el dia hi havia cues d’espera. Les noves tec­no­lo­gies han superat les heme­ro­te­ques i aque­lla gran empresa dis­tribuïdora de premsa no exis­teix... O els cines, equi­pats amb les volu­mi­no­ses màqui­nes de 35 mil·límetres que avui són peces de museu que s’expo­sen als vestíbuls de les sales de pro­jecció.

El ser­vei d’Arts Plàsti­ques de la Gene­ra­li­tat va equi­par les sales d’expo­si­ci­ons: Gui­no­vart, Tàpies, Susana Solano... De vega­des em pre­gun­ten: i els atle­tes les visi­ta­ven? Només puc res­pon­dre que una peça de l’escul­tor Medina-Cam­peny va resul­tar sos­treta.

La Vila Olímpica del Poble­nou, pro­jecte arqui­tectònic i urbanístic creat de nou en nou on hi havia hagut bar­ra­ques, vies del tren i magat­zems, va ser per uns dies una mena de paradís, el Shan­gri-la de l’eterna joven­tut: tot­hom era jove i sa, tots els ser­veis eren gratuïts i no hi havia cap arbre del bé i del mal res­tric­tiu. És clar que els atle­tes no se’n volien anar.

Armand Calvo, cap de la Vila, em recor­dava l’altre dia que es van haver de fer batu­des per fora­gi­tar-los. Em va dir una altra cosa. “Encara em cri­den per anar a expli­car els Jocs de Bar­ce­lona a les ciu­tats que en són nova seu. Els dic: van ser uns grans Jocs. Em res­po­nen: grans?, els millors i insu­pe­rats.”