El nou ordre internacional

Els Jocs de Barcelona van marcar un punt d’inflexió en la història olímpica. Per l’ambient que es va viure a la ciutat i per l’èxit esportiu, però també perquè les circumstàncies internacionals van ajudar-hi. Els de Barcelona van ser els primers Jocs des del 1972 sense cap mena de boicot. El món del 1992 tenia molt poc a veure amb el del 1986, quan la capital catalana va rebre l’encàrrec d’organitzar els Jocs. El Mur de Berlín havia caigut, l’URSS ja no existia i la Guerra Freda semblava que ja només quedava per als llibres d’història.

Seül va ser l’escenari, el 1988, de la darrera aparició olímpica de la Unió Soviètica i de la República Democràtica Alemanya. Quatre anys més tard, als Jocs de Barcelona, els dos estats havien desaparegut. Els esportistes que havien defensat la samarreta vermella amb la falç i el martell es van repartir entre els equips de l’efímera Comunitat d’Estats Independents i els de les repúbliques bàltiques –Lituània, Letònia i Estònia–. Els alemanys formaven part d’un únic equip, el del nou Estat alemany. L’olimpisme va assolir a Barcelona un rècord de 169 comitès olímpics participants. El COI, amb el seu president, Joan Antoni Samaranch, al capdavant va saber com aprofitar la caiguda del Mur de Berlín, l’esclat de l’URSS i la fi de l’apartheid a Sud-àfrica per fer l’olimpisme encara més universal. La fi dels boicots no va venir de la mà de cap acció del COI, tot i que encara avui hi hagi qui ho atribueix a la gestió de Samaranch. Tots van ser esdeveniments protagonitzats pels pobles i els polítics dels països respectius i que van acabar permetent una sèrie de canvis en el món com no es veien des de la Segona Guerra Mundial i que, igual que va passar al final de les dues grans guerres del segle XX, van influir en l’esport i en l’olimpisme. La política marcant l’esport, no a l’inrevés.

Uns canvis, a més, que es van produir a un ritme de vertigen. Al febrer del 1989, l’URSS es va retirar de l’Afganistan. A la primavera, Hongria va obrir les seves fronteres i milers de ciutadans de l’RDA van deixar el país a través d’Hongria i d’Àustria. El 9 de novembre el Mur de Berlín s’obria i aquella mateixa nit, milers d’alemanys d’una i altra banda van començar a enderrocar el principal símbol de la Guerra Freda, que des del 1961 separava una ciutat, un país i dos sistemes polítics, socials i econòmics.

Les tres repúbliques bàltiques –Lituània, Letònia i Estònia– van retrobar la independència perduda el 1940 a la primavera del 1990. Alemanya es va reunificar el 3 d’octubre del 1990. A Sud-àfrica, Nelson Mandela havia estat definitivament alliberat al febrer del 1990 després d’haver estat empresonat des del 1962. L’apartheid es va abolir al 17 de juny del 1991. El 21 de desembre del 1991 moria la Unió Soviètica. També va esclatar Iugoslàvia. El 25 de juny del 1991, Eslovènia i Croàcia van proclamar la seva independència de Iugoslàvia, que no ho va acceptar de bon grat. Hi va haver guerres a Eslovènia, Croàcia i Bòsnia, que el maig del 1992 van entrar a l’ONU, tot i que la guerra a Bòsnia va durar fins al 1995.

La proximitat dels Jocs va fer que alguns d’aquests països fessin més via a buscar el reconeixement del COI que no el de l’ONU. Tothom volia estar el 25 de juliol amb la seva bandera i el nom escrit en un cartell a la cerimònia d’inauguració dels Jocs de Barcelona. Amb Alemanya no va haver-hi cap problema. El 1991 ja havia competit amb un equip unit en els mundials d’atletisme i de natació. El 9 de juliol del 1991, tres setmanes després de la fi de l’apartheid, el COI va reconèixer el Comitè Olímpic de Sud-àfrica, absent dels Jocs des del 1960. Estònia, Letònia i Lituània van recuperar el seu lloc en el COI al setembre del 1991. Va ser una reintegració i no un reconeixement perquè els tres països ja havien estat membres del COI i havien competit en els Jocs abans que l’URSS se’ls annexionés. Estònia va participar en els Jocs del 1920 al 1936, Letònia, als del 1924 al 1936, i Lituània als del 1924 i el 1928. El 17 de gener del 1992 es van reconèixer de forma provisional els comitès de Croàcia i Eslovènia perquè poguessin competir en els Jocs d’hivern d’Albertville. En aquests Jocs, també va competir-hi l’anomenat Equip Unificat, format per esportistes de cinc repúbliques de l’antiga URSS: Rússia, Ucraïna, Bielorússia, Kazakhstan i Uzbekistan. El president rus, Boris Ieltsin, va acabar renunciant a veure la bandera russa desfilant aquell mateix any als Jocs. Cap d’aquests comitès no estava encara reconegut. Van haver d’esperar fins al 9 de març, quan el COI va reconèixer provisionalment els comitès de dotze repúbliques sorgides de la descomposició de l’URSS –Rússia, Bielorússia, Ucraïna, Armènia, Geòrgia, l’Azerbaidjan, Moldàvia, l’Uzbekistan, el Turkmenistan, el Tadjikistan, el Kirguizistan i el Kazakhstan–. El COI va arribar en aquell moment a 183 comitès olímpics reconeguts. Els atletes de tots aquests països que havien anat declarant la seva independència durant l’any 1991 van participar en els Jocs dintre de l’Equip Unificat de la Comunitat d’Estats Independents (CEI), representats per l’himne i la bandera olímpica.

Tot i el trasbals geopolític que va haver-hi durant l’Olimpíada de Barcelona, als Jocs del 1992 només va haver-hi cinc equips que participessin per primer cop en uns Jocs d’estiu: Croàcia, Eslovènia, Bòsnia, Namíbia i l’Equip Unificat. La xifra més petita de noves incorporacions des del 1976, quan ho van fer tres equips. És clar que dintre de l’Equip Unificat hi havia esportistes de 12 països diferents que ja van poder competir amb el seu nom quatre anys després a Atlanta. En els Jocs del 1996 es van estrenar 25 comitès olímpics i la xifra de participació es va enlairar fins als 197 comitès olímpics.