L’atac a l’independentisme, la cara fosca

El 7 de juliol del 1992, vint dies abans de la celebració dels Jocs a Banyoles, tres dels seus veïns, Xavi Puigdemont, Xavi Ros i Xavi Alemany , van ser detinguts, encausats i torturats en el marc de l’operació Garzón. A la ciutat hi havia un creixent moviment independentista, amb ERC i la CUP al capdavant, que s’oposava als Jocs i que va servir d’excusa perquè la Guàrdia Civil “ocupés” la ciutat abans i durant les competicions. El dia de l’arribada de la flama olímpica, el 14 de juny, s’havia convocat una manifestació en contra a la plaça Major: esperant la flama hi havia un desplegament desproporcionat de guàrdies civils amb tanquetes, que van contribuir a enrarir l’ambient.

Fa 25 anys hi havia “cert divorci” entre Banyoles i els Jocs, tal com reconeixia l’aleshores alcalde Joan Solana (1991-1999) a El Punt del 26 de juliol del 1992, “a causa de raons ecològiques, independentistes...” En una entrevista retrospectiva publicada a L’Esportiu la setmana passada, Solana recordava els incidents previs, les bombes a la caserna de la Guàrdia Civil i a l’Oficina Olímpica el 1986 i el 1989. A més, l’11 de setembre del 1991 hi va haver enfrontaments entre manifestants i la Guàrdia Civil. “Hi havia certa psicosi”, recordava Solana. Però quant a les detencions dels banyolins, l’alcalde remarcava la seva indignació: “Va ser molt dur i desproporcionat.” I hi afegia: “El que sabia més greu era que tenia una voluntat exemplaritzadora i no provenia de dades fermes.” Fa quinze dies, en l’acte de memòria pels damnificats que va fer la CUP a Banyoles, es va remarcar que la repressió ha fet més fort i millor el moviment independentista.