França, «the jungle» d'Europa

És possible que hi hagi hagut un temps en què proclamar que França era «el país dels drets humans» no hagi estat una fórmula publicitària seca i buida com la closca d'una escarabat mort. En aquell temps hipotètic, els francesos haurien sentit una enveja sana envers la Gran Bretanya, que atreu tants refugiats polítics d'arreu del món i haurien intentat competir per què es quedessin a França en lloc de només travessar el territori per creuar la Mànega.

Avui, és clar, la història és molt diferent i, si pogués, l'Estat organitzaria combois gratuïts per dur els candidats a l'exili polític de les fronteres italianes o alemanyes fins al cor de Londres. Ja fa molts anys que afganesos, iranians, iraquians i kurds s'aglutinen al nord de França, allà d'on es poden albirar les costes angleses quan no fa boira, per intentar trobar una manera d'entrar a la Gran Bretanya.

Als anys noranta, el govern francès havia habilitat un centre d'allotjament gestionat per la Creu Roja per a aquests refugiats il·legals, a Sangatte, a l'extrem nord de França. Aquest centre, previst per rebre 200 persones havia d'allotjar-ne, a vegades, fins a 1.600, sense comptar centenars d'altres refugiats que campaven a l'exterior, amb una precarietat de vida desoladora. Ara fa cinc anys, Nicolas Sarkozy, com a ministre d'Interior, va tancar aquest centre, sota els aplaudiments dels elegits locals, incloent els socialistes. Convençuts que el món real deu semblar a les històries de Mary Poppins, aquests polítics afirmaven que la desaparició d'aquest centre resoldria per si sol la qüestió de l'amuntegament de refugiats, com si des del fons de l'Afganistan emprenguessin el llarg i perillós viatge fins a Sangatte no per esperar rebre l'asil polític a la Gran Bretanya sinó per les ganes de passar unes setmanes en un llit de camp d'una antiga fàbrica rehabilitada de la Creu Roja francesa... Així doncs, els refugiats continuen apilonant-se a Sangatte i rodalia i l'única diferència entre ara i abans és que ara no tenen cap dispositiu humanitari que els ajudi a sobreviure. La zona on s'amaguen, maldormen i intenten no morir de fam, és a dir en fàbriques desafectades, en camps abandonats i sota els ponts de les autovies, s'anomena ara, evidentment de manera oficiosa, the jungle. Però tot hauria d'arreglar-se aviat, ja que el Ministri d'Integració –de fet l'encarregat d'impedir la integració del més gran nombre possible d'individus no francesos– ha anunciat que iniciarà aviat una campanya de tancament de tots els llocs –caldria dir els subllocs– on sobreviuen aquests refugiats. I així, un altre cop, per art de màgia blanca, els refugiats ja no arribaran... En tot cas, quan el ministre en parla, a la televisió, sembla creure de debò que passarà així.