Societat

resposta al terrorisme

Quan un dels teus et trenca el cor

A Ripoll no se saben avenir que uns veïns del municipi, criats i educats com la resta de joves i aparentment integrats en la vida del poble, hagin estat capaços de fer els atacs de Barcelona i Cambrils

Els que els havien tractat no els havien vist mai diferents dels nois de la seva mateixa edat

“Em costa molt referir-me a en Moussa, en Moha, en Said... com a terroristes”, admetia en veu alta una dona en l’assemblea de veïns que dimarts es va fer a la plaça de la Llibertat de Ripoll. Deia això no pas perquè dubtés de la culpabilitat dels nois o perquè no condemnés el que havien fet, sinó perquè els coneixia de tota la vida, no eren noms desconeguts esmentats a la televisió sinó gent concreta, de carn i ossos, que formava part del seu entorn. En termes similars s’expressava Núria Perpinyà, que va ser educadora dels implicats més joves al Punt Òmnia comarcal. La impressió compartida condensa l’aiguabarreig de sentiments que han inundat els cors de molts ripollesos. “D’una banda, trobem horrorós el que van fer, i de l’altra, t’horroritzes en saber que han matat a trets nanos amb qui fa quatre dies comparties el berenar”, continuava Perpinyà.

Com és possible?

La pregunta que avui es fa Ripoll és angoixant perquè obre la porta a la incertesa: com és possible que nois que han nascut aquí o hi han arribat de ben petits, que s’han educat amb nosaltres, han jugat amb els nostres fills, es diverteixen entre nosaltres, i per tant, aparentment estan integrats, hagin comès un acte tan terrible. En la mescla d’emocions dels ripollesos hi ha, és clar, la perplexitat. No tan sols perquè d’aquest entorn hagin sortit aquests monstres, sinó també perquè resulta que ningú havia notat res que indiqués la transformació. La desagradable sorpresa que ha causat el cas queda reflectida de manera molt emotiva en un text de l’educadora social Raquel Rull, difós ràpidament per les xarxes socials: “Aquests nens –diu la dona, que treballa al casal cívic de la Devesa del Pla– eren nens com tots. Com els meus fills, eren nens de Ripoll. Com aquell que pots veure jugar a la plaça, o el que carrega una motxilla enorme de llibres, el que et saluda i et deixa passar davant la cua del súper, el que es posa nerviós quan li somriu una noia.” I conclou: “Com pot ser,Younes [Abouyaaqoub, conductor de la furgoneta de les Rambles]...? Em tremolen els dits, no he vist mai ningú tan responsable com tu...”

La vida que portaven aquells nois era ben normal –l’adjectiu més usat quan els veïns ho descriuen–, en un context d’adolescents i joves de ciutat petita, on se suposa que tothom acaba assabentant-se de tot. Un cop destapat el cas, sí que algunes actituds s’han considerat indicis d’algun canvi. “En Houssa [El Houssaine Abouyaaqoub, abatut a Cambrils] darrerament intentava vendre la seva bici, suposo perquè necessitava diners en efectiu amb urgència per al que estaven preparant”, comenten en un carrer del centre uns nois de 17 anys que coneixien la majoria dels que acabarien sent terroristes, sobretot perquè havien disputat contra ells partits de futbolí en un bar de la vora i de futbol sala al camp de l’Avellaneda. “Havien fet un equip de només marroquins”, afirmen. En realitat, això de l’equip no era ben bé així. “Tots ens apuntem a l’escola de futbol sala perquè és molt barat i a casa no tenen diners i, és clar, alguns equips acaben plens de marroquins, però és coincidència, també hi ha jugadors que no ho són”, matisen un altre grup de nois, aquests d’origen magribí. “Vam al·lucinar quan vam veure les seves fotos a la tele”, hi afegeixen. Tots tenen 16 anys i compartien moltes estones de lleure amb en Moha [Mohamed Houli, supervivent de l’explosió d’Alcanar que és a la presó], i en Moussa, l’El Houssaine, l’Omar i en Mohamed Hychami, en Said Aallaa i en Younes Abouyaaqoub, tots morts a trets per la policia. En Moussa –recorden– era esquerrà i tenia un fort xut, i en Younes exhibia amb orgull una Yamaha que acabava d’estrenar.

No eren uns sants, però tampoc mala gent. Segons els nostres interlocutors, es passaven el dia fent broma. “No ho hauríem dit mai, eren nanos com nosaltres, no ens ficàvem en res, no parlàvem mai ni de religió ni de política, ens preníem el pèl entre nosaltres, com quan ens dutxàvem en calçotets després dels partits”, asseguren, rient. Certament, sentint aquests nois es fa difícil imaginar que als de la colla els preocupés gaire res més que el futbol o les noies. I de religió, la justa. Pocs d’ells entraven a la mesquita. Els futurs terroristes de més edat anaven sovint amb ells –recorden– i eren “com els germans grans de tots” perquè els cridaven l’atenció “quan dèiem una paraulota o tornàvem tard a casa”.

El canvi

Els repliquem que tot això que diuen no lliga amb uns fets tan terribles com els que van perpetrar. “La culpa és d’aquell imam”, responen sense dubtar, referint-se a Abdelbaki es Satty, que va dirigir una de les mesquites de la ciutat durant un temps i, segons la policia, hauria estat el cervell dels atacs. “En arribar aquest imam, en Younes anava amb ell a Barcelona de tant en tant, però al seu pare no li agradava; en Younes li deia que anaven a Barcelona però potser anaven a altres llocs”, especulen els nanos.

A diferència dels autors d’altres atemptats, no consta que els de Ripoll anessin a cap camp d’entrenament a Síria, sinó que s’haurien decidit per aquella acció en poc temps, mentre convivien amb la resta de ripollesos. Per tant, que el cervell de la cèl·lula fos l’imam sembla l’única resposta possible a la ràpida radicalització. Almenys, és la que s’apunta aquests dies perquè ningú havia detectat cap indici rellevant de la mutació que estaven experimentant els nanos. Algunes fonts asseguren, sí, que darrerament s’havien tornat menys sociables, que no es relacionaven tant amb altres companys, però era un comportament que al seu moment no va cridar gaire l’atenció.

Alguns mestres i professors que els havien tingut a classe confirmen allò que eren mainada “normal” i, en general, bons estudiants. Montsina Llimós és una d’aquestes mestres.“Realment en aquest cas no serveix pensar que se’ls hauria pogut donar una oportunitat, que haurien pogut jugar a futbol o anar al rocòdrom, perquè tot això ja passava i passava tranquil·lament”, considera la mestra, que també és regidora de l’Ajuntament. Per ella, segurament els nois no eren conscients del que estaven a punt de fer. “Hi ha d’haver alguna cosa molt ràpida que els bloqueja”, reflexionava aquesta setmana en declaracions a ACN.

Integració, fins a quin punt?

Núria Perpinyà, a més d’haver estat educadora d’aquella mainada, és veïna dels Abouyaaqoub, a la carretera de Barcelona. “Són gent superrespectuosa, que fan la seva vida, que baixen al parc a jugar... Els dos nanos [Younes i El Houssaine] van créixer en un ambient de correcció, no hi havia res d’estrany. No me’n faig les pagues, de la seva radicalització”, diu, visiblement afectada. Li fem notar que s’està afirmant que a Ripoll els musulmans estan ben integrats. Però, què s’entén aquí per integració?, li preguntem. “Els musulmans mantenen la seva cultura, penso que per a la plena integració cal una generació”, respon.

Estudiar i treballar

Completada la formació d’ESO, uns van seguir estudiant –com en Moussa, que estava cursant el grau mitjà d’administració a l’institut Abat Oliba i feia pràctiques en una empresa– i d’altres tenien ocupacions més o menys estables. Driss Oukabir, germà d’en Moussa, havia fet de cambrer en diferents establiments, entre els quals, Ca l’Anna de Ventolà. La seva mestressa diu que era “un noi complidor i ben educat”. Younes va completar el grau superior d’electromecànica i va treballar un temps a Soldatal (amb seus a Campdevànol i Ripoll), on han declinat fer declaracions sobre el seu exempleat.

Els fets de la setmana passada són un punt d’inflexió en la història de Ripoll i en la vida particular de molts dels seus habitants. Demà, a davant del monestir, hi ha convocada una concentració de rebuig als atacs i per refermar la cohesió social al municipi.

De la broma
“No ho hauríem dit mai, eren nanos com nosaltres, no ens ficàvem en res, no parlàvem mai ni de religió ni de política, ens preníem el pèl entre nosaltres”
Els grans
“Els més grans també venien amb nosaltres i eren com els germans grans de tots”


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.