El monument incòmode

Al terme municipal de Pont de Molins, a mig camí de la carretera de les Escaules i en un indret anomenat còrrec de Can Tretze, hi ha el mausoleu dedicat als màrtirs de Terol. Es tracta d’un monument senzill, articulat a partir d’una placeta enllosada, un altar de pedra situat al centre i un fons empedrat, amb un escut franquista al bell mig. Just al terra, hi ha les restes d’una creu que, originàriament, presidia el recinte des del capdamunt de la paret. No es tracta de l’únic símptoma de l’abandonament de l’espai. Des de fa anys, el monument presenta un estat de deteriorament extrem, tant per la manca de manteniment com per l’acció dels brètols, que l’han omplert periòdicament de pintades i n’han destrossat alguns dels elements fins a fer-los gairebé irrecognoscibles.

El mausoleu commemora un episodi de la Guerra Civil, concretament la mort de 42 presoners de les tropes republicanes, una tragèdia esdevinguda en aquell indret el 7 de febrer de 1939, a les acaballes del conflicte. Segons algunes versions, els detinguts, entre els quals hi havia el bisbe Anselmo Polanco i alguns militars espanyols, italians i alemanys, havien estat desplaçats a Santa Perpètua de Mogoda el 23 de gener de 1939. A partir d’aquí, van començar un periple dramàtic que els duria fins a Pont de Molins, el seu destí final. El 27 de gener van ser traslladats a Ripoll i, des d’aquí, a Sant Joan de les Abadesses; el 31, finalment, van passar per Figueres i van arribar a Pont de Molins, on van fer nit a Can Bosch.

Amb les tropes franquistes trepitjant ens talons, els presoners resultaven incòmodes. El 6 de febrer es va rebre una ordre del Negociat de Presoners i Evadits, signada pel cap de l’exèrcit, el general Vicente Rojo, en la qual s’ordenava entregar, a les forces aèries, “les persones de relleu, així com el bisbe de Terol i els italians”, per tal de conduir-los a la zona central. Però, per circumstàncies del tot desconegudes, el destí dels presoners es va tòrcer definitivament l’endemà matí, quan un camió militar va arribar a Can Bosch i hom va exigir el lliurament immediat del rei d’Harcourt, el bisbe Anselmo Polanco i de 38 presoners més. Poques hores després, tots plegats eren traslladats a l’esvoranc de Can Tretze, cosits a trets i, posteriorment, els seus cossos cremats després de mullar-los amb benzina.

Dos dies després, un pastor de la zona va localitzar els cadàvers. A partir d’aleshores, va néixer el mite dels màrtirs de Terol, airejat profusament per la propaganda franquista. Amb el pas dels anys, però, els esdeveniments polítics van convertir-lo en un monument incòmode. Fa tres anys, el ple de l’Ajuntament de Pont de Molins va aprovar una moció en la qual es feien algunes consideracions genèriques sobre la memòria històrica i es puntualitzava que “cap veí de Pont de Molins va participar mai en aquest afusellament, ni prestant col·laboració de cap mena, com així va ser immediatament reconegut”. En el document, també es feia una referència a la necessitat de “preservar” aquell monument, però sense especificar com s’havia de fer. En el portal web de l’Ajuntament, però, es va un xic més enllà i se suggereix que “caldria incloure una explicació històrica objectiva, així com l’esment del terrible efecte que va causar en aquestes contrades la Guerra Civil i la posterior ocupació franquista”. Des de l’Ajuntament de Pont de Molins s’insisteix que la gent que l’ha destrossat són de fora, ja que “els del poble, tot i que no hi anem mai, ho respectem”. Al marge dels excursionistes que s’hi deixen caure de forma esporàdica, el monument només rep l’atenció de la gent una vegada a l’any, quan els descendents del bisbe Polanco es desplacen amb autocars des de Terol i li reten un senzill homenatge. L’acte se celebra, sistemàticament, cada any d’ençà que es va inaugurar a finals del 1940; i, com es pot suposar, té un clar component religiós, amb una processó que ressegueix l’esvoranc de Can Tretze fins al lloc on van ser immolats els presoners, una missa al santuari de la Mare de Déu de Terrades i, finalment, un dinar que se celebra al mateix recinte. Més enllà d’aquesta visita anual, el monument ha esdevingut un espai incòmode.