Ho vaig dir era en la presentació del nou projecte, perquè em retrobava amb la gent del món de la competició, que ens portarà al Dakar 2018, i perquè estava envoltat de la gent amb qui em trobo bé i comparteixo nous reptes.

De fet jo m’hi sento i si no fos així no ho diria. La lesió va passar fa deu anys, ha quedat enrere i ara estem en una altra etapa de la meva vida i, per sort, em sento privilegiat perquè puc continuar fent el que més m’agrada.

És veritat. Jo lluito per això. Tinc ganes de seguir en el món de la competició, al darrere hi ha un compromís i molt esforç i continuarem competint i fent coses que ens animen i ens proposem nosaltres, la fundació, els nostres projectes... Al final, tot el dia perseguim el que volem i això està bé.

Aixecar-se al matí i no estar content amb el que fas no té sentit. La vida és curta i passa ràpid. Si no lluitem pel que ens agrada, què? De vegades no és fàcil perquè si ho fos, ho podria fer tothom i no li donaríem el valor que té. Però penso que és important perseguir el que un vol, no deixar-ho de banda.

Fa temps que volíem fer amb cotxe el que ja vaig fer amb moto i al Dakar. Aquest 2017/18 ha arribat un projecte que ens permet tornar a ser competitius, amb un cotxe molt bo, amb un equip de gent al costat molt professional i és tornar al Dakar amb opcions de ser molt competitiu una altra vegada i això ens anima.

Per tot l’equip en si. Tu pots tenir moltes ganes i et pots trobar molt en forma, però ha d’acompanyar la mecànica i l’equip tècnic que tens al costat. Ha arribat un moment en què comencem a tenir una bona mecànica per córrer, l’equip està molt motivat perquè disposa de material d’un nivell ja molt alt.

N’hi ha un sens dubte, que és la meva parella, la Lídia. Si ella no em fes costat o no estigués d’acord amb tot el que comencem, no ho faríem. Després hi ha la meva filla, que ara tot just té tretze anys, i si almenys no estigués contenta amb el que fem, tampoc no tindria sentit. I llavors també el meu equip tècnic, que m’ajuda a dur a terme els projectes i naturalment són molt importants perquè han de sentir que el projecte també és seu.

Hi ha gent que et voldria ajudar però no sap com. Tu moltes vegades tens ganes de fer les coses sol perquè vols sortir-te’n i no goses demanar aquesta ajuda. Però penso que si al final aconsegueixes parlar de tot amb naturalitat, de manera oberta, que la gent senti que no hi ha cap mena d’obstacle, llavors és més fàcil.

El cas d’en Josep Maria és molt especial. Fa un temps em va trucar per dir-me que havíem de tornar al Dakar i jo li vaig dir que no era possible, perquè el 2009 vaig patir molt. De fet vaig estar a l’hospital i em va costar un any i mig refer-me d’allò. Quan li ho vaig explicar, ell em va preguntar què em caldria i li vaig dir que necessitava com un coixí, però que fos intel·ligent. No existia, però el vam fer! El 2017 vam tornar al Dakar i va funcionar de forma magnífica. Ens permet tornar-hi el 2018, però el més important és que ha passat a ser un projecte de la fundació i un coixí que ha estat desenvolupat perquè jo pogués tornar a córrer, i al final estarà al mercat a través de la fundació per ajudar tota la gent que ho necessiti. Hem arribat a un acord amb OKM, una empresa de Girona que el fabricarà i distribuirà arreu del món.

La part de dalt parteix de la base dels coixins ja existents, d’alvèol d’aire. El que hem fet és que això ho hem instrumentat d’ una caixa electrònica on cada alvèol està controlat per uns sensors de pressió. Té vuit zones de més a menys conflictives, dissenyades per metges, i controlades per un sensor de pressió, unes electrovàlvules i un microcompressor que injecta aire. Genera un moviment que accelera el reg sanguini i evita o retarda l’aparició d’una úlcera de pressió.

Jo no he canviat. Després de l’experiència del 2009, naturalment patia molt per la pell i el que m’ha permès el coixí intel·ligent és oblidar-me d’aquest problema i centrar-me a competir. Ara quan estic al cotxe i estan a punt de donar-me la sortida és com abans. Al costat hi ha els altres pilots i estem en les mateixes condicions. El fet que jo porti tots els comandaments a les mans crec que no és un problema i soc allà al davant amb ganes de divertir-me, passar-ho bé i estar satisfet de la feina que faig.

Tinc respecte a moltes coses que no controlem. Dins i fora de la competició. Crec que tenir respecte pel que un fa és important perquè quan el perds es pot convertir en alguna cosa molt perillosa.

El respecte a les situacions i a tota la gent que m’envolta, el compromís que prenc en totes les decisions que decidim de manera conjunta, i després les ganes de fer les coses al millor possible.

La Lídia i jo ens vam dir que havíem de fer alguna cosa per ajudar les persones que havien tingut accidents. Tant en qualitat de vida com en la inserció social. El primer projecte en què pensem és el Centre Pont: espais on puguin entrenar-se persones amb problemes de mobilitat. En tenim ja tres i hi atenem vuitanta persones cada dia. La veritat és que a través de l’activitat física milloren moltíssim les seves habilitats. Després, si alguna vol competir, la posem en contacte amb les diferents federacions d’esports adaptats i poden començar-ho a fer.

És el més important. Ningú diu que sigui fàcil. Hi ha molta gent que ens vol ajudar quan ens passa alguna cosa, però tu t’has de deixar ajudar i has d’estar convençut que aquell és el camí. La veritat és que és necessària ja que, sense ella, potser tampoc te’n sortiries. Però l’actitud que tinguis, la determinació i el compromís són molt importants. Les coses canvien i poden tornar a ser fantàstiques. Mira el meu cas, si algun dia es fa inventari d’aquest cos que tinc, la gent es posaria les mans al cap de la quantitat de coses que li falten, però estic aquí i estic bé, tenim projectes, fem coses i la il·lusió no ens la pren ningú i seguirem així mentre tinguem forces per fer-ho. La vida és curta i passa ràpid; per tant, aprofitem totes les oportunitats que tinguem.

Jo no pretenc ser-ho. Només soc una persona afortunada que fa el que li agrada. I si algú en algun moment ho veu i pensa que també ho vol fer, està molt bé. Si als que estan treballant amb nosaltres no els agrades i no es trobessin còmodes ajudant la gent, no tindria cap sentit que estiguessin amb nosaltres. Hi són per convicció, perquè creuen que la seva feina és útil i pot ajudar els altres.

El meu somni és participar en el Dakar, ser competitiu, fer les coses bé i millorar fins a arribar a un dia que tornem a formar part d’aquell grup de pilots que poden guanyar i que es tenen en compte quan es fa una cursa. L’altre és que en la fundació s’ajudi cada dia més persones. Que el coixí, que estarà al mercat a partir del febrer o març del 2018, pugui ajudar moltíssima gent!