La revifada mortal s'hauria pogut evitar si la zona cremada s'hagués remullat bé

Tal com recull l'informe elaborat pels bombers, els experts consultats per aquest diari conclouen que l'atrapament mortal va ser fruit de la suma d'una meteorologia extrema i de diverses fatalitats i petits errors humans «comprensibles en una situació de màxim estrès». Les previsions meteorològiques d'aquell 21 de juliol ja indicaven vent fort a la zona del foc a partir del migdia, tal com va passar. Durant la nit els equips d'extinció havien aconseguit pràcticament encerclar el foc instal·lant línies d'aigua des de dos flancs i quan el vent va començar a bufar fort només quedava per tancar un tram d'uns 150 metres per tenir el foc totalment dins d'un perímetre. En això estaven treballant les unitats del GRAF de Lleida, Barcelona i Tarragona i les BRIF del Ministeri de Medi Ambient quan de manera sobtada les fortes ratxes de vent van provocar com a mínim tres revifaments del foc a la zona que ja havia cremat. En opinió dels experts consultats per El Punt, si la zona ja cremada s'hagués remullat de manera generosa possiblement les revifades no s'haurien produït. Les revifades van agafar de sorpresa tots els equips terrestres que treballaven a la zona –uns vuitanta bombers–, la majoria dels quals van viure una situació de risc real. Les tres unitats del GRAF que treballaven a primera línia en cap moment van pensar que el foc es pogués revifar darrere d'ells perquè tenien l'esquena coberta per les línies d'aigua, però això no va ser així. Per això el seu temps de reacció va ser molt curt i no van tenir altre remei que buscar una zona segura situada en el tros ja cremat i protegir-se amb les mantes ignífugues. Les unitats del GRAF de Barcelona i Tarragona van situar-se en un punt per on el foc els va passar pel damunt i va causar ferides lleus a alguns efectius. Però la fatalitat va fer que la unitat del GRAF de Lleida se situés en una zona aparentment també segura, a escassos metres dels altres grups, però que va resultar ser un polvorí. Per què? Doncs perquè el lloc on van decidir esperar el pas del foc tapats amb les mantes estava situat a molts pocs metres d'una clapa de massa forestal que no havia cremat, i ells no ho sabien perquè el fum i l'espessor els va impedir veure-la. Quan la carrera de foc va pujar pel barranc dels Covards amunt seguint paral·lela a la carena de la Faixa del Migdia empesa per ratxes de vent de fins a 65 quilòmetres per hora i va arribar a la clapa forestal encara per cremar va prendre com una teia, i va provocar una gran bola de foc que va agafar de sorpresa les víctimes. En aquell moment es produeix la coincidència d'una altra fatalitat. L'helicòpter bombarder que estava sobrevolant la zona i que també feia tasques de guaita aèria per al GRAF tampoc no va poder veure que la unitat de Lleida s'havia resguardat massa a prop d'una clapa forestal sense cremar perquè quan estava realitzant el vol d'aproximació les BRIF van requerir per la freqüència aèria i de manera unilateral la seva evacuació immediata perquè van considerar que el risc era massa elevat. El seu propi helicòpter en aquell moment es trobava aterrat i el pilot no va respondre als avisos, de manera que el bombarder de la Generalitat que feia tasques de guaita va haver de deixar la feina que feia en aquells moments i acudir a la trucada de socors. Els setze membres de les BRIF van ser evacuats en helicòpter amb tres viatges des d'una zona que els bombers consideren que era segura. Si aquest rescat precipitat que va destarotar el dispositiu no s'hagués hagut de fer en un moment tan crític, la tripulació de l'aeronau possiblement hauria vist la zona de perill on es va refugiar el GRAF de Lleida i els podria haver advertit que fugissin en una altra direcció. El pilot d'un dels helicòpters que van participar en l'evacuació de les BRIF va decidir tornar al lloc on es trobaven els efectius de la unitat del GRAF de Lleida per intentar-los rescatar, però les ratxes de vent i les turbulències generades pel mateix foc van impedir que l'aparell pogués baixar. Segons alguns testimonis, el pilot va arriscar la seva vida i l'aparell fins i tot va baixar uns dos-cents metres en caiguda lliure per intentar socórrer els bombers atrapats, però va ser literalment impossible. És més, fins i tot quan la llengua de foc ja havia passat i equips del GRAF de Tarragona i Barcelona van arribar al lloc on els de Lleida havien quedat atrapats, els mitjans aeris tampoc no van poder aterrar a la zona per les fortes ratxes de vent. Els aparells van haver d'aterrar, arriscant al màxim, en un turonet on els companys de les víctimes van traslladar a pes de braços els ferits, Pau Costa i Pepe Pallàs. Només aquest últim va aconseguir sobreviure a l'accident.