DAVID BUENO “Els joves tenen menys connexions a la memòria a causa del mòbil”

Els contradiu parcialment. La genètica importa bastant però no ho és tot, ni de bon tros. I de fet el mateix pack de la genètica comporta que siguem lliures.

La creativitat, de vegades, la concebem com una cosa complicadíssima i no ho és. Només és la capacitat de relacionar coses que normalment no se’ns presenten juntes. Per exemple: un nen que juga amb una ampolla d’aigua i fa veure que és un avió o una nina... és creativitat. Això no hi ha cap altre animal que ho faci. N’hi ha que fan servir eines, com els ximpanzés, que utilitzen pals o pedres. Nosaltres ho fem, però també podem unir el pal i la pedra i fer un martell. Això és la creativitat i és consubstancial a la nostra espècie. La tenim des que naixem.

Quan fem qualsevol activitat indispensable per sobreviure, el cervell ens ho recompensa amb sensacions de plaer, de benestar. Tots els animals, els mamífers si més no, tenim plaer físic quan mengem i copulem. Els animals que a més tenen vida social, com els primats i els rosegadors, obtenen exactament el mateix plaer quan estan en societat, amb el seu grup. I nosaltres també el sentim quan creem, fem alguna cosa nova i quan aprenem. El plaer intel·lectual és crucial també per a la supervivència de la nostra espècie.

És un còctel complex amb molta interacció entre les dues coses. Hi ha aspectes de la nostra biologia 100% genètics, com el grup sanguini, però molts altres del comportament tenen també una part ambiental, cultural i d’aprenentatge molt important. La part ambiental, d’aprenentatge, aprofita la base genètica, biològica, del cervell per treure tot el potencial que tenim. Per exemple en la impulsivitat hi ha aproximadament un 60% genètic i un 40% de l’aprenentatge. Podem pensar que un 60% és molt però el que marca la diferència moltes vegades és aquest 40%. Aquesta barreja genètica i ambiental és present fins i tot en qüestions que semblen únicament culturals, com l’espiritualitat: hi ha persones més propenses a tenir més neguits espirituals que d’altres.

Potser seria la capacitat d’estar amb altres persones i d’estar-hi a gust. Això és molt complicat per al cervell. És el que consumeix més energia. Encaixar amb els altres o preveure quines intencions tenen em fascina perquè ho fem tot sense adonar-nos-en.

Això és un mite que es va generar al segle XIX. Fem servir un 10% del cervell per a allò que ens fa falta. Quan parles amb algú, fas servir la part del raciocini, del llenguatge, però la part motora no perquè estem quiets i tota la part visual la tenim desconnectada perquè només mirem l’interlocutor i prou. Fem servir un percentatge petit per a cada activitat, però en el nostre dia a dia el fem servir absolutament tot.

Molt. M’agrada dir que com que la genètica no la podem tocar i tenim la que ens ha tocat per atzar, la que els nostres pares ens han passat, dediquem-nos a l’educació, que és el que sí que podem alterar o modificar. D’això en parlo en aquest llibre i en un altre que és més recent: Neurociència per a educadors.

La idea és molt simple. Qualsevol comportament que tenim, com el fet d’aprendre, sorgeix de l’activitat del nostre cervell. Fins ara, en l’àmbit educatiu, tant a casa com a l’escola, totes les estratègies venien del món de la pedagogia. I ha de seguir sent així. Però ara tenim un altre element: comencem a saber com funciona el cervell, que s’activa quan estem motivats. El que estem veient és que si tot el que aprenem té connotacions emocionals, queda molt més fixat al cervell. Això ens ajuda a poder desenvolupar pedagogies més útils.

Les emocions, no els sentiments, han d’estar presents a l’aula sempre. Les emocions són patrons de conducta que es desencadenen sols, preconscientment, quan hi ha algun canvi al voltant nostre i ens permeten respondre ràpid a aquests canvis. D’emocions n’hi ha moltes: por, alegria o sorpresa, són emocions bàsiques, transversals. Com que les emocions són crucials per sobreviure, qualsevol aprenentatge que tingui una emoció associada, el cervell l’interpreta com a crucial, cal que ho recordi molt bé per si torna a passar una altra vegada. Per això cal que les emocions entrin a les aules, per poder aprendre. El problema és que és una arma de doble tall. Per exemple, aprendre amb por fa que quan ja no tens l’obligació no ho vols fer més perquè és una sensació desagradable. En canvi, aprendre amb alegria i sorpresa fa persones que quan siguin adultes se sentin apoderades de la seva capacitat per decidir, persones transformadores perquè no els fa por aprendre o provar coses noves.

S’ha de combinar les dues coses. Fem servir la tecnologia cada dia, ha vingut i es quedarà i ens és molt útil; per tant ha d’estar a les aules. El que no pot és suplir les emocions. El que hem de fer és combinar bé tecnologia i emocions. La mirada del professor transmet confiança i és insubstituïble. Cap tauleta la pot substituir.

Ni negativament, ni positiva. El nostre cervell és l’òrgan més plàstic que tenim i s’adapta a qualsevol canvi. Ara és diferent de com era una generació enrere. S’adapta físicament al nostre entorn, canviant les connexions. No és genètic, és ambiental, però està canviant. Això fa, per exemple, que ara, els més joves tinguin menys connexions a la zona del cervell que gestiona la memòria, perquè l’hem externalitzat. No recordem els telèfons dels nostres amics perquè els tenim al mòbil. Però en canvi ha incrementat el nombre de connexions a la zona del cervell que permet gestionar més entrades sensorials simultàniament, per poder gestionar aquesta major diversitat d’informació entrant.

No. Una altra cosa és la sobreestimulació. Els nens de zero a tres anys haurien de manipular coses, no fer servir aparells electrònics. Haurien de tocar pals, pedres, fulles, cucs, aigua... tot el que és la part més sensorial. La part tecnològica hauria d’arribar a partir dels quatre o cinc anys i també amb mesura. No es tracta que el temps que estiguin a l’escola estiguin envoltats d’aparells tecnològics i a casa continuï. S’ha d’anar combinant les dues coses. Cap extrem és bo. Dels zero als tres anys és quan es configura el comportament que tindrem quan serem adults; per tant és el moment de ser atents amb ells, d’estimar-los perquè ells aprenguin què vol dir ser atent amb els altres, estimar, estar integrat en la societat, controlar els teus impulsos, etc. Tot això, s’aprèn en aquestes edats. Les altres coses ja les aprendrem, que tenim tota una vida per fer-ho.

Hem d’aprendre a badar, hem d’aprendre a avorrir-nos. Això d’estar una estona sense fer res i deixar que el cervell vagi per on ell vulgui. Quan badem el cervell està més actiu que quan fem coses perquè aprofita per reciclar-se, regenerar-se, acabar d’incorporar tot allò que ha après i per relaxar-se, ell i el nostre cos. Ho trobo fantàstic.