Els bombers nòmades

Ja se sap que el soroll és inherent a la ciutat, que ni el vidre insonoritzat més nou del mercat pot aïllar els humans de la multitud i la fressa urbana. Hi ha llocs de recés, on un pot sentir-se més aprop de la natura –els anomenats espais verds– o amb una certa sensació d'haver estat l'únic supervivent d'una catàstrofe nuclear –les sessions matinals dels Icària. Contràriament, hi ha llocs en què el soroll és ensordidor d'una manera especial: si es tracta d'una discoteca mal insonoritzada, és clar que un té la partida guanyada: o bé ho denuncia o bé s'uneix a la festa. Però hi ha altres sorolls que són de més mal denunciar: a la part de l'Eixample que envolta l'hospital Clínic (això abraça uns cinc carrers a la rodona) es produïa un eixordador fenomen sonor: el tràfec d'ambulàncies entrant i sortint, amb les sirenes enceses en hores punta –val a dir que sovint han apagat la sirena durant les hores més intempestives, i han emès només senyals lumínics pels voltants estrictes de l'hospital, perquè així ho exigeix la normativa– s'ajuntava amb el soroll dels cotxes de bombers de l'estació del carrer Provença. Durant anys, els veïns s'han queixat per aquest tema tan molest, però ara ja fa temps que s'ha entès una cosa molt bàsica: hi ha models de ciutat, com Nova York o Tòquio, en què la vida nocturna i la diürna són equiparables pel que fa a vitalitat, moviment als carrers, acció. Barcelona no és la ciutat que mai no dorm, i aquella sirena que a Nova York passa desapercebuda a les tres de la nit, a Barcelona desperta tots els veïns.

Això, aquesta confluència sonora, s'ha acabat. Les ambulàncies hi són encara, però les obres d'ampliació del Clínic –un edifici nou de set plantes que albergarà molts serveis, entre els quals hi haurà urgències– han obligat a dir adéu als bombers de Provença i traslladar-se a una altra estació, provisional, a Joan Miró. Com ja va publicar aquest diari l'any passat, la decisió no ha estat ben rebuda per tothom, ja que molts veïns de la zona del parc es queixen perquè els bombers els treuen part de la zona verda i redueixen la seva qualitat de vida, a més de desvirtuar la imatge de l'escultura La dona i l'ocell, de Joan Miró, ubicada al costat del que serà l'emplaçament provisional del parc de bombers, tot i que l'Ajuntament ha assegurat que l'escultura no correrà perill en cap cas –si més no, segur que no corre perill d'incendi. Tot i les queixes i les firmes recollides, el trasllat ara per ara és un fet. Ho va ser, també, el comiat als bombers de Provença, una festa amb gegants i bastons que va aplegar des de familiars i amics dels bombers traslladats, fins a bombers jubilats, passant per curiosos i famílies amb nens que durant tota la vida han vist passar per davant de casa seva els camions vermells i aprofitaven l'avinentesa per fer-se una fotografia al seu costat. I és que la cara dels nens quan veuen passar un cotxe de bombers és d'aquelles coses que no es poden pagar amb diners: què deuen estar pensant? Potser en els perills que els assalten i dels quals sempre en surten victoriosos (o això és el que creuen). L'ofici de bomber conserva encara –m'atreviria a dir que no només pels més petits– la màgia de la lluita dels elements naturals, l'aigua contra el foc, o potser la civilització contra la barbàrie.