«Si el riu és vida, el cementiri és mort»

Enmig dels carrers estrets i costeruts d'Ascó, en alguns dels quals s'exhibien pancartes a favor del cementiri nuclear que just la matinada abans havien penjat alguns veïns del municipi de forma anònima i sense fer gaire soroll, va ressonar ahir un crit unànime i contundent: «Ascó, Catalunya diu que no.» Era la consigna que es repetia una vegada i una altra i amb la qual quedava ben clar el rebuig a l'MTC per part de milers de ciutadans d'arreu de les Terres de l'Ebre i del Camp de Tarragona. Predominaven, però, els ciutadans de la Ribera d'Ebre. Els veïns dels municipis propers a Ascó no van dubtar a sortir al carrer per rebutjar una instal·lació que també hipotecaria el seu futur. «Vull que els meus néts visquin a la Ribera», era el lema que Josep González i la seua família exhibien en uns cartells casolans enganxats a la camiseta. «Som de Rasquera, i creiem que el cementiri nuclear suposa un perill molt gran, no només per la infraestructura en si, sinó també per com es transportaran aquests residus», argumentava González. I és que molts dels manifestants veuen en l'MTC un perjudici per al territori a llarg termini gairebé irreversible. Dues veïnes de Móra d'Ebre ho tenien molt clar. «Als nostres néts els hem de donar vida, i els duros no ho arreglen tot», van afirmar amb contundència. «No tot té preu», recordava una pancarta d'uns veïns de Vinebre.

Com no podia ser d'altra manera, la manifestació va generar un debat polític al carrer, en el qual cadascú feia la seua aportació particular en la lluita contra el cementiri nuclear. «Són sis contra tot el país», deia un manifestant a un altre. «Ja no volem més merda a la Ribera», reivindicava un crit que sortia de la multitud. Però els que no es van fer sentir gaire, per no dir gens, van ser els favorables a l'MTC. Potser per por, o per vergonya, no van deixar altre rastre que els cartells favorables a la instal·lació, penjats amb el suport i l'ajuda de l'equip de govern. I de l'alcalde, ni rastre. «Deu ser a la neu», bromejava un veí del municipi. Una possibilitat que no seria gens estranya, ja que darrerament l'única aparició pública del batlle asconenc són els missatges institucionals que regularment emet la televisió local i en els quals dóna els arguments que defensen la seua posició i que encara no ha gosat explicar davant dels mitjans.

Enmig de la reivindicació també hi va haver lloc per a l'humor, la ironia i la diversió. Dos gegants vestits amb samarretes antinuclears van animar la festa, i un grup de joves feia saltar tothom tot cantant al ritme de la música d'una xaranga: «Radioactiu qui no vote.» Una pancarta recordava que «si el riu és vida, el cementiri és mort», tot fent referència a la batalla per l'aigua de l'Ebre que temps enrere va tenir en peu de guerra els habitants d'aquestes terres. I una altra feia broma preguntant: «Voleu denominació d'origen radioactiva?» Al final, el que compta és que la plaça de l'Ajuntament va quedar petita per a tants manifestants. Una nena que no devia tenir més de tres anys ho agraïa des del cotxet amb un cartell que deia: «Gràcies per pensar en el meu futur.»