opinió
Tot comença amb un bon esmorzar
Vuit del matí. El local és ple de gent fregant-se les mans i comentant el fred rigorós d’aquest final de tardor.
—La furgoneta no ha volgut arrencar i he hagut de venir a peu.
—Quico, com estan les torrades?
—Van fent!
En el pessebre vivent de Bàscara, hi participen més de 200 persones, però el nucli dur, el que treballa perquè tot estigui a punt el primer dia de representació, el formen poc més d’una quinzena. Són els que han anat al local per esmorzar i comentar la feina que els espera, els que omplen els porrons de vi i contemplen com l’especialista va tallant pernil, els que fan el cafè i porten l’allioli fet per la seva dona, una qüestió que al cronista li sembla excessiva a aquestes hores, però que resulta una meravella al paladar. Allioli sense ou, el de veritat, el que et permet aguantar les hores de tramuntanada que convinguin.
A mesura que les torrades i el pernil desapareixen de la taula i les ampolles de vi es buiden, la conversa va agafant velocitat i, dels temes més gremials que ens han portat aquí, es passa a altres qüestions d’interès general, entre les quals destaquen els fets de l’1 d’octubre, interpretats pels cors i danses de l’orquestra Piolín.
—Emili, porta un altre pernil que ja només queda l’os!
—Aquí no van venir, però a Garrigàs i a Dosrius van llepar fort! —comenta algú.
—No sé què collons hi buscaven, a Garrigàs —diu un altre—. Ho devien confondre amb Garrigoles.
—No anaven pas gaire ben orientats... Aquí, a Bàscara, els esperàvem amb ganes, però no van venir —deixa anar un dels més joves de la sala.
—Ja has acabat la font?
—Encara l’he de muntar. Què us han semblat l’allioli i les olives?
—Fantàstic!
Comencen a cantar els orígens del pessebre vivent –aquest any en compleix 44– i algú comenta que han estat ells els inspiradors d’un pessebre que es fa a la comunitat de Madrid, concretament al poble de Buitrago del Lozoya, a 74 quilòmetres de la capital de l’Estat, i que conserva íntegre el recinte murallat. A Bàscara, de muralles, en queden poques, a banda de la torre rodona, però el Fluvià no té res a envejar al Lozoya, encara que porti més aigua.
—Tot va començar pel tema del bàsquet. Aquí hi havia bons equips i un noi de Madrid que coneixia Bàscara va venir acompanyat de gent que volia fer un pessebre vivent. Els van ensenyar els vestits, alguns quadres, com s’organitzaven... I van començar a fer el pessebre a imatge i semblança del de Bàscara.
—El de Buitrago ha agafat més volada —deixa anar algú amb to burleta—, perquè la comunitat de Madrid s’hi ha bolcat. Aquí anem fent com podem i ja estem contents si les autoritats no ens posen pals a les rodes.
És l’hora del cigaló i de sobte surt del no-res una ampolla de Soberano que algú s’afanya a aclarir que és pel tema del sobiranisme. Que no ens penséssim que ells són monàrquics. Arribats a aquest punt de l’esmorzar, amb els cafès sortint de la Nespresso l’un darrere l’altre, importa poc quin conyac és, tot i que hi ha qui preferiria el Veterano.
La conversa dona un tomb inesperat i vira cap a un altre tema que ens ha mantingut amb la curiositat a flor de pell durant aquesta segona meitat de l’any: el crim de Susqueda. La procedència del cronista, originari de la Selva interior, els porta a pensar que té més informació que la resta de mortals. Procuro no decebre i, després de quatre anècdotes per demostrar que sí que tenim alguna informació més que els empordanesos, tothom passa a dir-hi la seva. És un tema que, amb el pas del temps, anirà traient el cap de tant en tant abans de resoldre’s o caure en el més absolut dels oblits.
L’esmorzar va arribant a la recta final i les converses es tornen a centrar en el tema prioritari: la qüestió que els porta a reunir-se en aquest local per començar el dia. Mentre s’anima la llar de foc amb alguns taulons –aquí cremem de tot–, es reparteixen les feines d’una manera que pot semblar anàrquica, però que la inèrcia de tants anys ha convertit en efectiva. Que si en aquest quadre hi falta o hi sobra alguna cosa, que si en aquell altre caldria fer-hi no sé què... Estan il·lusionats amb la lluita de gladiadors, una novetat, i segurament el quadre que els portarà més feina, a tocar de les parets de l’església.
Tot s’ha començat a moure després de la festa major, que se celebra per Sant Iscle, a mitjan mes de novembre. Comencen la presa de decisions, els treballs, la recerca de recursos nous i, sobretot, comencen els esmorzars a les vuit del matí, que justifiquen en part deixar el confort dels llençols i iniciar una jornada en què dedicaran molt d’esforç a una cosa efímera, de pocs dies, però que ha situat el nom de Bàscara en el mapa internacional.