“Això no és pas un club com el Barça: m’agrada conèixer els socis pel nom”

a formació de mestra l’ha preparada per assumir la presidència d’una entitat que basa bona part de la seva acció en la labor pedagògica i de conscienciació tant des de la vessant cultural com social, i hi dedica tantes hores, que en el temps de dura aquesta entrevista emparaula una cita amb una sòcia que ha entrat al cafè a saludar-la i anota un projecte nou.

Se n’han de fer, és clar, però és la part més gratificant! Pensa que la resta és feina burocràtica: reunions, juntes, balanços mensuals... I encara sort que no demanem subvencions, que són una arma de doble tall que més aviat et crucifica, perquè t’obliguen a presentar factures abans de tenir els diners.

Amb les aportacions dels socis. La quota mínima són 25 euros anuals. N’hi ha alguns que en paguen 30 i d’altres, 60. I, a més, tenim un soci protector, el Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de Girona, amb el qual vam entrar en relació per un projecte de cooperació al Marroc en què havíem de donar suport a una comunitat que s’havia quedat sense rec per culpa d’unes pluges. Hi va haver molt bona sintonia amb el president, i des d’aleshores ens aporten cent euros anuals.

No ens podem permetre cap luxe, però seria fantàstic tenir tres o quatre mecenes que aportessin uns dos-cents euros l’any. Amb això sol, quantes coses que faríem!

Som 195, i aspirem a arribar als 200. Fa anys que estem estancats, perquè per cada nova incorporació hi ha alguna baixa. Som una associació amb una mitjana d’edat granadeta, d’uns seixanta anys. Els més joves en tenen vora trenta, però són pocs. Costa implicar-los, i és normal: tenen altres preocupacions. Alguns membres de la junta consideren que hem de dedicar més esforços a captar nous socis, però això no és el Barça. Per mi és més important conèixer tothom pel seu nom.

Com a entitat vinculada a la Unesco, en compartim els interessos: educació, ciència, comunicació i, sobretot, cultura. Tenim una xarxa d’escoles Unesco bastant activa, però la vessant científica la tenim una mica desatesa. Pel que fa a l’acció social, ens dediquem sobretot al patrimoni, tant industrial com monumental, i a part d’això celebrem el Dia Mundial de la Poesia, la Nit de Poetes, jornades com les que hem dedicat a Ramon Llull o Martí Luter en col·laboració amb Justícia i Pau, el concurs artístic i literari...

Un dels nostres socis, l’Àngel Morillas, que ha viatjat de la Seca a la Meca, ens parlava sovint d’un projecte italià anomenat Adopció de Monuments, i un dia amb en Jordi Vilamitjana ens vam plantejar de traslladar-ho a Girona. Primer, vam pensar dedicar-lo a preservar el mobiliari urbà, però amb el parc d’escultures que tenim, vam veure que havia de centrar-se en peces artístiques i que el lema havia de ser imperatiu: no Apadrinament d’Escultures, sinó Apadrinem Escultures! La primera campanya va ser el 2001, i quan vam presentar el projecte a l’Anna Pagans, va quedar parada que no hi haguéssim inclòs pressupost. No requerix inversió, sinó compromís: els padrins vetllen pel bon estat de les peces, i en cas de desperfectes, l’Ajuntament hi intervé. Ara tenim un cas obert amb l’escultura d’Anna Manel·la del passeig Verdaguer de Salt, que li han serrat les cames.

Molts dels que en formem part som jubilats, però jubilats molt actius. Si hi entres, adquireixes un compromís, i si no pots dedicar-hi prou hores, ho deixes córrer. Ser de l’associació no et donarà ni diners ni prestigi, encara que et facis un cert lloc en la societat gironina. De fet, la meva preocupació ha estat donar a conèixer la nostra activitat i que fos reconeguda dins el món cultural de la ciutat, que és tan complex.

Suport moral, només. Fa poc la Comissió Nacional Espanyola de Cooperació amb la Unesco, que depèn del Ministeri d’Afers Exteriors, ens va requerir l’acta fundacional, el registre, el logotip... Hem temut que ens vulguin dissoldre, però la Federació Catalana de Clubs ens ha tranquil·litzat. S’ha fet un abús del nom de la Unesco, i a vegades paguen justos per pecadors. A Catalunya som dinou associacions, i la de Girona és la més activa després de les de Barcelona i Sant Cugat.