“Cap dels veïns de Susqueda m’ha dit que marxar-ne fos un trauma”

Pere Masó i Panella (Vilobí d’Onyar, 1950) va néixer en una casa del poble de Salitja (Can Buixó), i va treballar gairebé trenta anys a l’institut de Badia del Vallès (Vallès Occidental). Va estudiar enginyeria tècnica a Terrassa, on va viure molts anys. Establert a la Cellera de Ter, recull els records de veïns del poble de Susqueda, sepultat per l’aigua amb el pantà, el 1968.

A mi m’agrada molt el paratge del Ter Brugent, especialment la zona des del Pasteral fins a la Codina, a la vora del riu Ter. Cada cop em preguntava, quan hi passava, què hauria pogut passar enmig d’aquelles muntanyes i amb el Ter passant allà, en una zona incomunicada.

El primer que vaig anar a trobar va ser un home de la Cellera, en Josep Masmiquel, que té 94 anys. Vaig començar pels més grans, que van ser la gent que va haver de marxar.

Sí, sí. Ell, als 15 anys, com que es fotia de gana, va anar cap a l’Empordà a treballar. Ell veia el poble des de la distància.

És una de les preguntes que he anat fent als entrevistats, i ho vaig dir el dia de la presentació [el dissabte 27 de gener a l’ajuntament de Susqueda, al veïnat de Sant Martí Sacalm]. Encara és una de les coses que em fa reflexionar. Hi ha com un pòsit de bonhomia, un pòsit de resignació, un pòsit d’anar fent el dia a dia. Per tant, algú ha dit: “Va ser una sort que haguéssim de marxar”, però la majoria ja hi estava bé. I cap m’ha dit que hagués estat un trauma. Si vols, es pot dir que va ser una sacsejada, però alguns d’ells van cobrar alguns diners. Es van comprar una casa, uns a Bonmatí, d’altres a Vilanna (Bescanó)... També hi va haver acords entres famílies. Alguns van muntar el seu negoci. Un trauma fort, no [no hi va ser]. La prova és que, fins i tot, una dona que ha passat a la història, que li deien la Gallussa, no volia marxar del poble. I, com aquell qui diu, l’aigua ja estava trepitjant casa seva, i els de la companyia [Hidroelèctrica de Cataluña (HEC)] la van dur a un espècie de barracó. Al final, la companyia la va dur a un pis a Amer, i hi va haver de dur també els seus conills i gallines.

A aquesta gent, se li va donar uns diners, i es va espavilar.

Van baixar més cap a Bonmatí, Vilanna, la Cellera, Salt, Girona...

Una altra cosa que he detectat d’aquesta gent. Ha estat curiós perquè, en totes aquestes entrevistes la problemàtica de l’aigua [del Ter] cap a Barcelona no ha sortit. Cadascú ha parlat de la seva situació, sense parlar dels altres, sense ser corrosiu. Alguns m’han dit que la companyia els havia fet la vida impossible per mirar d’estalviar-se diners i van intentar descartar [fer marxar] el forner per fer la vida impossible als altres. Per exemple, també m’he trobat una poetessa, potser l’única poetessa del poble, la Dolors Viñas.

A cada casa hi havia cinc o sis criatures. Era una vida a pagès, sense llum, sense aigua corrent.

L’Espinalt, el vaig descobrir en una conferència, i vaig veure que era un pou de ciència. La psicoestètica facilita uns elements, unes reflexions per dirigir-se millor a la vida i dirigir els altres.

Aquí ja entrem en el problema de sempre. Tenim en Carles Muñoz Espinalt, que va ser el primer que amb la psicoestètica i altres ciències afins va fer com una sistematització, una globalització o una integració del que seria el fons de la persona, la forma, que seria imatge, expressivitat, maneres... com pot ser vist. I l’ambient. I l’ambient vol dir l’impacte que pot causar en les persones la influència de les modes, dels caràcters, dels costums. Si els coneix, tria si l’interessa o no. Quant als temes de bellesa i tot això, encara que havia parlat de bellesa o elegància, no era un culte al cos, considerava el tema de la imatge. La repercussió anímica que té en les persones i relacions.