“Darrere de cada barra de pa feta per un forner hi ha passió i amor”

En Manuel Llaràs feia temps que ho volia deixar després de dotze anys i perquè també és president de Pimec Comerç. Es van convocar eleccions i es podria dir que em van presentar, però tothom hi va estar d’acord i els companys em van escollir. Hi ha consens.

Feia quatre anys que hi era i fins ara era la vicepresidenta. La veritat és que també costa que surtin voluntaris perquè tothom té la seva feina, el seu negoci i això implica dedicar més hores al marge de la feina i, a més, per amor a l’art, ja que ho fem de forma desinteressada.

Està tocat. Sobretot per la competència deslleial que patim des de fa molts anys per part dels supermercats. No hi podem competir, però la gent ha de saber que el pa de qualitat té un preu i aquesta és la nostra principal lluita des de fa temps. El pa industrial que gairebé regalen no té res a veure amb el pa de forn i darrere de cada barra de pa feta per un forner hi ha passió i amor. Donem la vida per fer aquest pa de qualitat i darrere també hi ha una, dues o tres persones treballant fort cada dia.

A poc a poc el consumidor reconeix la qualitat dels nostres productes, però el que volem és que ho faci cada dia i no només quan es busqui pa bo i sa.

Els nutricionistes ja han canviat aquestes premisses perquè hi ha molts tipus de blat i de farines. És a dir, que també es fan, cada vegada més, molts tipus de pa i molt saludables. Igual que per a les intoleràncies.

Això ja és una opinió personal, però crec que les intoleràncies que surten avui en dia són el resultat del que hem estat ingerint durant anys. El cos ha anat creant resistències, però no per sempre. El blat i la farina no són sempre iguals i per això sempre diem que no es pot comparar el producte industrial amb l’artesà.

Hauríem de menjar-ne un quart de quilo al dia i, tot i que el consum ha remuntat una mica en els darrers anys, encara estem molt per sota d’aquesta xifra.

Enguany, per primera vegada en set anys, hem apujat els preus. Ja tocava perquè els costos també ens han anat pujant a nosaltres i ja no podem congelar més els preus. De tota manera, la barra de quart s’ha apujat només 5 cèntims, 10 la de mig i 20 cèntims el pa de quilo.

Els forners fem pastissos per sobreviure i val a dir que cada vegada som millors pastissers.

És una altra de les nostres lluites com a gremi: mantenir les tradicions. És molt important que tothom –i especialment els més petits de casa– conegui les nostres tradicions, d’on venen i què es fa en cada data assenyalada i, lògicament, quin és el pastís o dolç que es consumeix aquell dia. També és cultura i cal promocionar-la. I aquí és on entren les campanyes que cada any fem amb les cristines de Sant Blai, les mones, el tortell de Reis o els panellets, per citar alguns exemples. I cal afegir que això ens comporta més feina i més hores als obradors i als taulells. Aquesta vessant de la pastisseria i les tradicions ha servit a molts professionals per mantenir-se i evitar desaparèixer o haver de tancar el negoci.

En aquest camp anem de bracet amb l’Escola d’Hoteleria de Lleida i treballem conjuntament en la formació i les pràctiques dels joves que s’interessen pel nostre ofici. La veritat és que funciona molt bé i del centre en surten molts bons professionals.

Alguns han tancat, però la resta aguantem i vull ser optimista. Crec que podem tirar endavant i seguir la nostra lluita pel bon pa. Amb molt de treball i esforç per part de tots.

Sense cap mena de dubte el producte estel·lar, el rei, és la coca de recapte. Indiscutiblement. I amb una àmplia varietat de gustos. És un producte molt bo, de qualitat i amb un consum que creix. La coca de recapte és cada vegada més present a qualsevol taula familiar o entre amics. Quedes bé, és molt bona i de qualitat i això el consumidor ho ha descobert, també per la gran feina que s’ha fet en els darrers anys. Crec, fins i tot, que podríem desbancar la pizza.