“Dar Chabab ha de ser un trampolí cap a la inclusió social de joves vulnerables”

Dar Chabab és un servei pilot on es fa un acompanyament diürn a joves que es troben en situació de carrer i, per tant, de vulnerabilitat. El centre depèn del Consorci de Serveis Socials de Barcelona, que està format per la Generalitat i l’Ajuntament i és qui ha detectat aquesta necessitat. El gestionen Sant Pere Claver, Suara Cooperativa i Garbet.

L’addicció situa els joves en el focus mediàtic, però allò que tenen en comú realment és la situació de carrer i de vulnerabilitat. És cert que poden presentar addiccions. El carrer aboca a això i, fins i tot, a conductes delictives. El servei, doncs, va dirigit a joves vulnerables, els quals poden presentar problemes de consum. De la mateixa manera, tenim molt presents els trastorns mentals. Al centre hi ha professionals que cobreixen un ampli espectre, des de l’àmbit de l’educació fins al treball social, la psicologia, la psiquiatria i la infermeria. Això permet tenir cura d’aspectes que van més enllà de la higiene personal i el menjar.

Dar Chabab atén joves que tenen fins a 21 anys. Estan venint nois d’entre 18 i 21 anys, tots ells marroquins. Hi ha joves que han sortit dels centres de protecció que els tutelaven i s’han quedat al carrer. D’altres ja fa temps que hi viuen. N’hi ha també que han vingut sent majors d’edat i no tenen cap referent al territori. Pel que fa a la situació administrativa, hi ha diferents casuístiques: des de joves que no tenen cap documentació fins als que tenen un permís de residència. Allò que tots tenen en comú, però, és que no tenen cap alternativa laboral. El permís de treball només el pots aconseguir quan algú aposta per tu i et diu que et farà un contracte, i aquesta és la barrera. La majoria de joves venen buscant una oportunitat per poder treballar i enviar diners a casa i aquí pràcticament no n’hi ha cap que ho pugui fer.

Ells s’adonen que el gest que han fet reivindicant-se com a persona adulta i com a element important per a la família, en el sentit de generar ingressos, no dona fruit. Culturalment, a l’hora de fer el pas de venir, aquests joves s’estan considerant adults i pensen que han demostrat més que sobradament que són capaços de treballar. Som nosaltres els que els diem que no ho són. Ells no només fan aquesta aposta de risc per una situació de desesperació en origen, sinó perquè la il·lusió és prou potent. Hi ha una gran valentia. Tenen també una imatge d’Europa que després no coincideix amb la realitat. No oblidem, però, que aquesta imatge també la té el seu entorn cultural i social. Un cop aquí, quan veuen que les seves expectatives no s’han complert, tenen una sensació de desencís, però tornar per explicar una realitat que allà no s’entendria és una barrera immensa. Es viuria com un fracàs enorme. Per això, tot i estar molt pitjor aquí, opten per quedar-se.

Hi ha un servei d’educadors de carrer específic per a aquest col·lectiu i, al principi, van informar de la nostra obertura perquè el centre era desconegut. Ara els nois saben que existeix pel boca-orella. S’informen els uns als altres i de seguida van venir molts joves. Encara en van arribant i acostumen a venir acompanyats d’algun altre noi. Quan arriben els fem una entrevista per mirar de detectar si són menors o majors d’edat, i si tenen vinculació amb algun altre servei. En definitiva, intentem fer un primer retrat del jove per poder donar-li l’ajut que necessita..

Sí. Hi ha menors que tenen centres de referència i que se n’escapoleixen. En aquests casos, juntament amb el centre, establim estratègies perquè tornin. Quan arriba algun menor que no està tutelat, avisem els educadors de carrer perquè facin l’acompanyament fins a fiscalia i se’ls pugui assignar un centre.

Aquí només n’hem atès una, és un cas molt puntual. No és habitual trobar noies al carrer. Si venen, utilitzen canals diferents i molt més invisibles.

Pel centre han passat força nois, però ens agrada parlar dels que s’hi han anat vinculant. Alguns joves utilitzen el servei amb una finalitat merament assistencial, per menjar i rentar la roba, però aquest no és el propòsit. Sí que hi ha una vintena de nois que se senten còmodes per confiar en nosaltres i per escoltar els consells que els podem donar. Venen cada dia, fan els àpats i ja els podem fer entrevistes psicològiques. Al desembre van ser una vintena i al gener la xifra s’ha mantingut. És un col·lectiu amb bastanta rotació, però. Alguns joves són els mateixos, però d’altres són nous respecte al desembre.

Els horaris dels àpats estan establerts i durant tot el dia anem assignant hores de dutxa i de bugaderia per organitzar el servei. Tot i així, ens adaptem a les seves necessitats. Hi ha joves, per exemple, que han iniciat cursos formatius i han de venir a dinar una mica més tard. També se’ls ofereixen activitats, però des d’un punt de vista relacional. No hi ha una pretensió formativa perquè la idea és empènyer-los cap a fora. Dar Chabab ha de ser un trampolí cap a la inclusió social d’aquests joves. L’objectiu és frenar el seu deteriorament i que, amb el nostre ajut, puguin construir una xarxa que els sustenti en la societat. És complicat perquè ni la situació legal, ni l’idioma, ni la qüestió cultural i formativa els ho facilita. Hem de buscar recursos per donar una resposta en aquests àmbits. No hem d’oblidar que tots aquests joves no poden tirar endavant si no tenen la nostra complicitat des de l’àmbit legal, des de l’àmbit institucional i des de l’àmbit social. En aquest sentit, he de dir que al barri hi ha hagut un nombre sorprenent de gent que ha trucat a la porta per oferir el seu ajut i donar-nos ànims, la qual cosa em sembla molt destacable.

N’hi ha que dormen al carrer, en parcs o, fins i tot, en magatzems abandonats. Nosaltres els convidem a explorar altres serveis, com ara albergs municipals. L’Ajuntament ha obert fa poc un centre d’allotjament per a joves sense llar i algun dels nostres nois ja hi ha anat. Quan parlem de situació de carrer tendim a visualitzar només la nit perquè és un moment crític, però l’acompanyament durant el dia també és molt necessari.

Els joves que s’hi van quedant ens diuen que agraeixen poder venir. Si se senten bé vol dir que podem fer un balanç positiu en primera instància. A més, veiem millores físiques i anímiques en els nois. El fet de poder dutxar-se cada dia i rentar-se la roba dona una visió molt diferent del jove. També ajuda comptar amb gent amb qui tens una relació de confiança i no tenir l’ansietat que provoca el fet de no saber què menjaràs cada dia.